fàstic

Gianni Alemanno, amb la seua creu cèltica penjada al coll, amb la seua biografia impresentable, de feixista violent, amb vàries condemnes (i mesos de presó) per actes violents i agressions a estudiants d’esquerres, secretari romà (ací encara el recorden amb la camisa negra) i després nacional (fins el 91) de les joventuts del MSI, (post) feixista de manual, és el nou alcalde de Roma, no sé que dir. 

6 pensaments a “fàstic

  1. Sense voluntat de burxar, Marieta, determinats resultats prou contundents s’expliquen per moviments de fons. Saps que a Roma el partit d’en Fini és històricament fort. L’ascens de la dreta més clara i neta, la berlusconiana, pot explicar aquesta voluntat romana de recanvi -i més, tu ho saps millor que jo- si hi ha hagut abstenció de base popular i esquerrana.

    Itàlia, qui ho havia de dir, el primer país europeu sense esquerra. Temps, doncs, zero per l’esquerra que vol canviar les coses. Dura, llarga, dolorosa etapa de reconstrucció, fàstic, costos, prendre mal… Moltes coses.

    Itàlia, laboratori polític, ara, en clau neopopulista. En veurem de l’alçada d’un campanar.

    Amb afecte,

    Pere

  2. El desembre del 1993 escoltava al Campidoglio la gent cantar l'”Avanti o popolo”, Francesco Rutelli acabava de guanyar per la mínima l’alcaldia de Roma al representant de l’MSI, Gianfranco Fini. Va ser una victòria agònica, ajustada, amb les esquerres movilitzades. Uns mesos després el neofeixista MSI mutava en el més presentable Alleanza Nazionale i s’aleava amb aquest partit de connotacions futbolístiques, Forza Italia, del televisiu Berlusconi.

    Abril de 2008, 15 anys després, les mateixes figures d’aleshores es retroben després d’unes eleccions generals guanyades pel Berlusconi de manera aclapadora. Un ex MSI, i un ex PCI, un ex feixista i un ex comunista tornen a lluitar per la cadira del Campidoglio. Aquesta vegada la balança ha caigut de la banda negra.

    Lamentablement tot plegat és l’exemple de l’esclerosi que viu il Paese. I sobretot és un exemple més del fracàs d’una esquerra que no s’ha sabut reformular enfront d’una esquerra que n’ha sabut massa.

    Mamma Roma vestida de negra una altra vegada.

  3. És ben trist però no ens hauria pas de venir de nou. Malauradament, els feixistes gaudeixen tradicionalment de força suport a les borgate de Roma. Ara a més cavalquen l’onada del triomf de Berlusconi i l’ensulsiada de l’esquerra, que ha perdut bous i esquelles fent el pallasso amb l’impresentable del Prodi. El de Roma no és un cas tan endèmic com el de Nàpols però déu n’hi do, és si fa no fa com el de Madrid, una capital administrativa envoltada de classes subalternes, explotades a base de bé però òrfenes de la tradició de lluites obreres i doncs més facilment manipulables per tribuns populistes. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *