un mes

Un mes. Fa un mes que vaig escriure la darrera entrada al bloc. Crec que des que el vaig començar fa més de quatre anys no havia estat mai tant de temps sense publicar res. Segurament com més temps passa més difícil és reprendre’l… Espere que ara que s’acaba l’estiu i tot torna normal amb horaris i ritmes quotidians més ordenats reprendré també el ritme del bloc, ja veurem.

Aquest estiu, entre d’altres coses, ha estat un estiu de re-lectures. No de les coses que solc re-llegir periòdicament (Moncada, Cortázar…) sinó d’altres lectures, algunes relativament recents, com alguns dels primers llibres que vaig llegir en italià quan vaig vindre i dels que, segurament, m’havia perdut coses pel meu pobre italià d’aleshores.

Però la gran re-lectura de l’estiu ha estat un experiment, ja feia temps que li pegava voltes a la idea i al final m’he decidit. M’he tornat a llegir un dels meus llibres preferits de quan era molt joveneta, segurament el que més voltes vaig llegir en aquells anys, en aquells anys en els que vaig descobrir el vici de la lectura i el plaer de la re-lectura.
M’he rellegit Miguel Strogoff, el correo del Zar, de Verne, en castellà, com aleshores, llàstima que no ho he pogut fer en la vella edició de l’Editorial Molino que hi havia a casa quan el vaig descobrir. El vaig començar pensant que si veia que no era cosa sempre el podia deixar a mitges i, en canvi, m’ha tornat a encantar. M’he divertit molt llegint-lo i, potser una mica, retrobant aquella lectora pre-adolescent que s’empassava els llibres amb delit i retrobant aquells tàrtars dolentíssims i aquell heroi sense taca, sempre al servei del Tsar. Aquesta volta, a més, tenia a l’abast mitjans molt millors que l’Atlas Aguilar per resseguir al mapa el viatge del meu heroi per Sibèria. Crec que cultivaré aquest tipus de re-lectures i crec que el proper serà Història de dues ciutats de Dickens.

10 pensaments a “un mes

  1. Bon dia, Marieta

    Jo enyor més que les teves entrades del bloc: qui l’escriu, quan ens vam elegir d’entre tants i tantes, per una intuició especial, per una caure les aigües pel rost, aquell rost i no un altre. Hi ha moments en tot i per a tot. Persistirem, és clar, ja ho veus. Quan treus el nas venen els lectors i l’imatge nítida de qui l’escriu i les seves circumstàncies, les vivències, els records i els suggeriments per fer camí plegats que no és fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *