Dalle nostri parti i fascisti non passarono. Taro Debar
Aquest mes de desembre han mort dos italians il.lustres, dos herois, dos ancians que mereixien funerals d’estat i tots els honors però no els han tingut, no han tingut l’atenció de cap diari, cap article que ens explicara la seua història i que acabara amb alguna de les frases que els periodistes dediquen als morts il.lustres, cap paraula de condol, només una columneta a l’Unità, per tots dos plegats. Ja, perquè tenien coses en comú, els senyors Emilio Mirko Levak i Amilcare Debar, Taro, tots dos havien nascut al 1927 i tots dos eren gitanos, o millor, el senyor Taro era un sinto piemontès i el senyor Mirko un rom kalderash istrià.
Mirko Levak va ser deportat a Auschwitz quan tenia 15 anys, va aconseguir sobreviure al camp i, tot i que al començament pensava que ningú no el creuria, ha dedicat la seua vida a explicar la seua història sempre que li han demanat. Era un dels darrers italians sobreviscuts a la deportació i el darrer gitano italià que ens podia explicar aquesta història. Fins al final de la seua vida va esperar un reconeixement de l’estat italià que mai no li va arribar.
Mereixien un país millor.
I paradoxal, per necessari. Gràcies per esta història.
Crec que no cal ni una ratlla més. Incloent-hi
la darrera.
I malgrat això, potser sí que estaria bé
escriure’n algun article, d’aquest parell, i fins i tot jo pugui fer interessar
algú per publicar-lo d’aquest cantó. Per cert, de Mirko Levak en sabia alguna
cosa, però de Taro Debar no. Si en surt qualsevol coseta més que localitzis als
mitjans italians, tindries l’amabilitat de referir-m’ho?