neu

Em desperte a la tercera volta que el despertador prova a fer-me moure (tenim una relació molt complicada, el despertador i jo), m’alce, passe pel bany, entre a la cuina i encenc la cafetera, el cervell comença a funcionar piano piano, hem de comprar taronges, amb les que queden només fem suc per hui, pensant en el que hauria de fer en eixir de la faena vaig cap al balcó a veure si ha nevat. Ho faig molts matins, quan hi vaig jo ja ho sé que no ha nevat, però ho faig igualment. Tothom parla de la nevada del 86, quan amb mig metre de neu la ciutat es va paralitzar completament i tothom es va haver de quedar a casa i jo espere que un matí em passe. Espere descobrir que ha nevat molt i que no podem anar a treballar, i tornar al llit amb l’esmorzar i gaudir d’un dia de regal, un regal dels déus benèvols.
En arribar al balcó (sense eixir que fa un fred que pela) veig, com cada matí, que no ha nevat, que banalment i repetitiva plou (em persegueix per on vaig aquesta pluja, a Castelló durant les festes, a l’Alguer a cap d’any amb huracà inclòs i ara ací).
Torne cap a la cuina i torne als pensaments prosaics (hui hauria de vèncer la mandra i eixir ‘de rebaixes’ que em fa falta un abric) comence a menjar a pessics un tros de panettone cobert de xocolata que pensàvem que ens duraria tota la vida i ja s’està acabant, comence a sentir sorollets que fa l’F. que comença a despertar-se (el soroll de la Braun citromatic ajuda, a despertar-se), alce la tapa del portàtil i aleshores ho veig, veig açò, l’Allau ha escrit una entrada que es diu El teu país d’Itàlia i la teua ciutat de Roma. Sé que és per a mi, m’emocione (m’emocione), la llig dues voltes, i els comentaris (el Jesús com ho fa a estar a tot arreu?), m’emocione, li ensenye a l’F. que encara està mig adormit i que no acaba d’entendre de què li parle.
Darrerament estic mústia amb el bloc, no em preocupe massa, m’ha passat altres voltes i al final sempre acabe tornant a trobar el ritme i el to, però darrerament m’està costant superar la crisi blocaire. M’ho torne a llegir i em torne a emocionar, i pense que amb crisi i tot val molt la pena aquesta aventura d’escriure i llegir, i pense que prompte de Barcelona vindran amics a veure’m i que aquesta república de lletres que ens hem inventat als nostres ordinadors està plena de premis i de regals i, aleshores me n’adone: els déus benèvols sí que havien escoltat la meu prec, ha nevat, m’ha nevat només a mi, concretament un allau tot per a mi. I tot i que em toca anar a treballar done les gràcies per l’allau i pel nou dia.

9 pensaments a “neu

  1. A BCN no neva, plou (i prou que m’agrada) i fa fred (ja mo m’agrada tant, s’ha espatllat la calefacció). I no afegiré res més perquè aquí i allà ja t’he dit moltes coses, i perquè no acabaré mai amb els paquets de Reis, i perquè encara em falta un regal pel Melqui (el pare) i perquè haig de fer la compra al super. I, en fi, perquè d’una ximpleria surt un dia rodó. Bon dia (nevat), Marieta.

  2. Ara entenc una mica millor tot això, encara que estigui mig dormit (avui no crec que em despertaré del tot). La crisis blocaire es planetaria i no crec que sigui una crisis de veritat. La blogosfera es un mon relativament nou i encara estem aprenent a mesurar la satisfacció o el succés, que per cert no es pot basar en nùmero de comentaris per post o en nùmero de posts a la setmana o al dia. No hi ha parametres absoluts.

    Els dos posts son la demostració que la blogosfera es un lloc magic, que no es físic, pero es real, a on les ànimes conversen i s’emocionen a traves d’un instrument de comunicació global. Fins que el percebrem aixì valdrà la pena d’escriure i llegir blocs.

    (encara em costa moltes query al database de http://www.enciclopedia.cat/ escriure deu línies en català…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *