declaració

M’ha arribat hui per correu (gràcies, gràcies, gràcies). M’ha arribat des de Salamanca, són les coses que té açò de la moderna recuperació de l’amistat epistolar, perquè la xarxa, una mica,  també és això, com escriure i rebre cartes. Abans existien sòlides amistats basades en una llarga i intensa correspondència, tot açò nostre una mica és el mateix, però molt més ràpid i sense cal·ligrafia.
L’he començat a llegir a l’autobús tornant de la faena, he caminat fins a casa rapidet (considerant els 40 graus) i en arribar (després de l’estriptís i l’arruixada d’Autan) he seguit llegint. 
A aquestes edats i a la pàgina 37 del primer llibre seu que llegeixo crec que m’estic enamorant d’Enric González.

15 pensaments a “declaració

  1. L’Enric González es capaç de desfermar rares passions. Amb una colla d’amics valencians que ara fa temps que no sovintejo ens va deixar marca una de les seves divertidíssimes (i normalment excuses per parlar de l’ànima italiana) Historias del Calcio: aquesta que parla dels partits a Campo de’ Fiori els dissabtes a la nit.  Recordo que es va arribar a  fer una modesta inversió en una casa d’apostes on-line amb la sana intenció d’anar a passar un cap de setmana a Roma i participar del ritus si reexiem a guanyar els diners pels bitllets i l’estatge. No en va sortir res en clar, però allà va quedar l’idea.

    No cal dir que si t’han agradat les històries de Nova York, les del Calcio potser són les més adients per continuar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *