d’una peça

Ahir al matí anant a la faena vaig veure a un mur a un carrer per on passe cada matí una pintada que no estava la setmana passada, diu: IBERIA LIBERTARIA, l’A amb el cercle al voltant i està firmada C.N.T. (amb els punts després de cada lletra).
Com pot haver arribat a Via del Porto fluviale de Roma aquesta pintada és un misteri que segurament no resoldré mai, algun nostàlgic italià? algun turista despistat? vés a saber.

En veure la pintada he recordat el senyor Miquel i que fa poc vaig saber que havia mort l’1 de gener. El senyor Miquel, el de la dreta de la foto, el vaig conèixer fa molts anys, havia deixat Castelló quan van mobilitzar la seua quinta al 38 i es va estrenar amb la batalla de l’Ebre, va passar per diversos camps francesos, va participar a la resistència i va col·laborar amb els maquis catalans. Després d’una vida de militant i de lluitador incansable, ací l’expliquen, va tornar a Castelló per primera volta a principis dels 80s, va començar a tornar periòdicament i en un d’aquells viatges el vaig conèixer. Amb un company de la universitat que el coneixia bé li vam fer una llarga entrevista que va durar tres dies i durant un període ens vam veure cada volta que tornava. M’agradava la seua manera de no cedir ni un mil·límetre, venia des de França en cotxe fins a Castelló sense agafar l’autopista perquè aquests principis que li havien marcat la vida li impedien de pagar per usar un tros de terra (la terra és de tots). Sempre m’han impressionat les persones sense dubtes, amb aquesta seguretat en les coses que només he trobat en algunes persones religioses, en algun comunista i en molts anarquistes.
Miquel, a més, tenia un altre tresor: la llengua. Parlava un valencià de Castelló (congelat des de fa 70 anys) que era una meravella, una mica afrancesat, però havia conservat un fum de paraules i de maneres de dir les coses que sempre em van fascinar. Discutíem molt de política i ho feia amb una energia que desmentia el cansament i la vellesa evidents al seu rostre i al seu cos, arreu excepte als ulls, al seu esguard claríssim i líquid, que et clavava quan t’escoltava obligant-te a triar molt bé les paraules.
Tenia una relació d’amor-odi amb la ciutat que no vaig entendre massa bé aleshores i que crec que ara entenc i un amor a la seua terra que el va dur a triar una vida molt difícil. Una volta el vaig acompanyar amb el cotxe a passejar pel terme, on estaven els horts on ell havia treballat de xiquet i vaig veure com, d’alguna manera, tornava xiquet, com al camp es movia sense la lentitud que l’edat havia imprés als seus moviments, fins i tot m’ajudava a mi en els trams més difícils, amb una satisfacció que no podia amagar.
Miquel era una persona d’aquelles que a voltes es té la sort de conèixer, un home d’una peça.

 

6 pensaments a “d’una peça

  1. No sé per què, m’has fet recordar unes frases d’Emanuel Aboab sobre les raons que dugueren els Reis Catòlics a expulsar els jueus:

    «De manera que no tuvieron los Reyes de Castilla causa por la que
    desterrarnos de sus Reynos, más de la que manifestaron de que
    incitábamos a sus nobles a judaizar. Y es cierto que no se atraen los
    ánimos nobles, ni los mueven, sino exemplos de vida virtuosa y
    discursos de vida verdadera.»

    Tanmateix, jo m’atrevixc a dir que la sort de conèixer s’ha d’ampliar a la fortuna de trobar-se algunes persones, poques també, que, mitjançant els seus dubtes d’una peça,  enfortixen les nostres certeses.

  2. Sempre és un plaer llegir el teu blog.
    Tanmateix, avui en llegir-lo hi ha hagut una frase que m’ha fet saltar la llum d’emergència interior: “Sempre m’han impressionat les persones sense dubtes, amb aquesta seguretat en les coses que només he trobat en algunes persones religioses, en algun comunista i en molts anarquistes.”
    A mi les persones sense dubtes, tinguin les creences que tinguin, no només no m’impressionen sinó que em fan por, i més que por em fan pànic.
    Penso que el dubte socràtic i la revisió constant del que creiem és la millor manera de progressar intel·lectualment, de no caure en fanatismes i d’evitar ser víctimes de manipulacions ideològiques. En definitiva sóc del qui defensen que un cert escepticisme i relativisme més que bo i saludable és imprescindible per formar-nos com a persones i, per tant, fujo com del foc de la gent que no té dubtes, entre ells de la gent gran que pensa exactament el mateix ara, al final de la seva vida, que quan tenia vint anys i el temps i les circusmtàncies històriques de llavors eren unes altres. Més que admiració em produeixen una certa desil·lusió.
    Admiro la coherència, això sí, però per mi no mereix aquest nom mantenir-se fidel a uns pensaments fruits d’un temps històric determinat i passat, pensaments que hi han quedat congelats talment com una mosca dins d’una gota àmbar, sense que al llarg de la vida no hagin estat objecte de contínues revisions, a l’alça o la baixa, racionals, a causa dels dubtes que la vida inevitablement et planteja com a persona.
    Sense dubte no hi ha evolució intel·lectual possible. Potser m’equivoco però és el que crec, i aquesta afirmació està oberta a qualsevol comentari aliè o intern que la vulgui desvirtuar.
    D’altra banda, això no obsta que el Sr Miquel fos una persona digna de ser coneguda i tractada i de la qual se’n pogués aprendre molt a viure, però no m’he pogut estar de clavar aquest rotllo en llegir l’esmentada frase.

    Quim Miracle

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *