Ací Houston, tenim un problema

A voltes els imagine com una oficina polsosa i plena de fum, al soterrani d’algun dels seus palaus, un grup d’homes amb cara de son i amb la camisa arrugada i la corbata flonja, amb tot de tasses amb culs de cafè sec i cendrers pudents, concentrats escrivint i que sovint es passen la mà pels cabells amb un gest alhora de cansament i de desesperació, alguns amb ulleres de pasta, amb una tensió que esdevè sòlida cada volta que arriba corrent un jove amb un teletip o un document. Un ambient com de novel·la argentina, en blanc i negre.

Quasi sempre, però, m’imagine com un centre d’operacions de la NASA dels anys 70s, amb tot de monitors i micròfons, amb teles, agències de notícies i diaris als monitors, amb algú que els controla contínuament i amb un gran llum dalt del monitor gegant (d’aquells formats per moltes teles xicotetes) que canvia de color segons el nivell d’emergència: verd si està tot aturat, taronja si algun membre del seu govern o del seu partit ha de fer declaracions per defensar-lo i dir que és una persona molt devota i un bon pare de família i roig (amb una sirena que sona) cada volta que li arrimen un micròfon a la cara i obre la boca (si és a l’estranger, a més de la sirena sona la banda sonora de Mission Impossible).
Estic parlant de l’Ufficio Smentite (Oficina de Desmentides) del Cavaliere, no sé si són funcionaris públics o pertanyen a l’exèrcit dels seus dependents privats. Sempre han tingut molta faena, pobres, preparant noves versions a tota velocitat, intentant negar l’evidència sense resultar ridículs, col·laborant en la preparació de lleis que salven el Cavaliere intentant que no es note massa, fent desaparèixer fotos comprometedores, telefonades on el President del Govern parla com un putero qualsevol que vol col·locar a les seues xiquetes, escrivint les cartes al director que els ambaixadors italians pel món hauran d’enviar als diaris protestant per la-imatge-del-país que donen quan parlen del president, en fi, aquest tipus de faenes.
Darrerament ho porten fatal, han hagut d’augmentar la plantilla i intensificar els torns, l’ambient és molt tens, diuen que ha hagut, fins i tot un intent de suïcidi. Des de la carta de la senyora i la publicació de la història amb la menor de Nàpols no donen a l’abast. Després d’un impasse en que pareixia que podia colar també aquesta volta, Repubblica i L’Unità van seguir amb la història, publicant declaracions de testimonis i demanant al President que responguera a les preguntes que tots ens fem. Mentre corrien pels diaris històries sòrdides de festes amb joves  aspirants artistes als seus palaus i vil·les, ell anava donant versions de la seua relació amb la jove de Nàpols que eren desmuntades per testimonis al sendemà, justet mentre intentaven aturar l’allau van publicar les motivacions de la sentència del cas Mills, on els jutges havien escrit que Berlusconi havia pagat l’advocat Mills per declarar en fals i salvar Berlusconi d’una condemna per corrupció. Van saltar totes les alarmes, ja no bastaven els seus diaris intentant fer creure que la premsa mundial estava controlada per la Internacional Comunista i que hi havia un complot contra el President, calia fer alguna cosa i calia fer-ho ràpid, els xiulits a algunes intervencions públiques del President començaven a ser massa forts per fer veure que no els sentien.
El moment de màxima tensió va arribar quan van saber que la Conferència Episcopal Italiana hauria dit alguna cosa, però o un colp de sort o potser una intervenció justa a temps va jugar al seu favor i els bisbes van dir que “Cadascú té la seua consciència” (cosa que tots els recordarem la propera volta que vulguen decidir sobre la nostra vida, la nostra mort o la nostra manera de viure o de reproduir-nos -o no-).
És una lluita contra el temps, encara no han acabat de perfilar una versió més o menys raonable i ja la desmunta algun diari. L’altre dia  en un debat a la tele, Franceschini, el líder del PD, en un moment donat va dir: “Però algú li confiaria l’educació dels seus fills?”, silenci tens a l’estudi de televisió i alarmes a tot volum a l’Ufficio Smentite. Al dia següent ja estaven tots els seus fills als diaris defensant-lo i ell dient que jura sobre el cap dels fills que no ha tingut cap relació ‘picant’ amb la xiqueta de Nàpols (supose les hores de faena dels homes de l’US per trobar la paraula ‘picant’), sense recordar que sobre el cap dels fills ja havia jurat que no tenia res a veure amb l’advocat Mills.
Ahir van aconseguir aturar la publicació d’unes fotos d’una de les festetes, ho van impedir els jutges (dels quals la setmana passada va dir que eren ‘grumolls eversius’), però tothom ha sabut que a algunes de les fotos es veien els grups de jovenetes baixant de l’avió militar que havia anat a buscar-les per portar-les a Sardenya. No saben què fer, saben que probablement n’hi ha més fotos, que una joveneta a qui se li ha promés una carrera fulgurant al món de l’espectacle pot ser una bomba amb efectes retardats i ell encara no posseeix tots els diaris ni d’Itàlia (quasi) ni del món. La conseqüència de tot plegat és que s’estan movent malament, tothom pensa que n’estan preparant una de grossa, però haurà de ser molt grossa per tapar l’esquerda a la imatge de President, que amb el pas dels dies es va fent més i més gran. O aconsegueixen demostrar la teoria del complot internacional contra ell o no sé què ens podran intentar fer creure (tinc un amic que diu que mostraran a tothom certificats mèdics que diuen que el President és impotent). L’opinió majoritària és que intentaran enganyar als diaris amb un testimoni fals per demostrar després que tot és fals.
Des de Houston, seguirem informant.

5 pensaments a “Ací Houston, tenim un problema

  1. Moltes gràcies pel teu bloc, que llegesc amb delit des que el vaig descobrir. La veritat és que sóc un apassionat de la cultura italiana, tal vegada enlluernat per la creativitat d’alguns dels seus artistes passats (Renaixement i Barroc, clar), músic actuals (Bizantina, NCCP), del seu cine més recent (Ricordate di me, Che ne sarà di noi, Agata e la tempesta…) i també d’alguns dels seus escriptors (Primo Levi, Carlo Ginzburg, Italo Calvino). Com veus, la meua coneixença és encara molt bàsica i és per això que les teues cròniques són per a mi la millor finestra. El cas, però, és que em costa entendre alguns comportaments col·lectius dels italians, per exemple, la seva hipocresia amb el tractament de la “bestemia” (o es bestemmia?) i l’abandonament de les qüestions públiques (un exemple seria la confiança renovada en un element com “il cavaliere”). A poc a poc, ens ho vas aclarint.

    Molts d’ànims. [També sóc un lledoner transplantat].

  2. A la secció de discos sol·licitats, inevitable a qualsevol emissora d’èxit universal, m’agradaria saber sobre l’origen etimològic de la paraula “veline” que humiteja els somnis de tant “altri” com corre pel món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *