10 pensaments a “fràgil

  1. Hi haurà prou metres per embolicar-nos a les dues?  Me pareix que entre les dues no en fem una de bona, avui. Per cert no té cal la cinta: ho duus als ulls, als fràgils moviments de les mans, a la llibertat diàfana en que parles, es veu la teva fragilitat, que no és pas debilitat, sinó aquella finor de la seda, aquella bellesa del cristall…llavors també es veu la força, als cabells rinxols, al pas ferm, al front concentrat… fràgil i forta a la vegada…és això. Cuida’t molt. Hi ha qui és delicat i la fragilitat l’admira, hi ha qui és groller i la fragilitat l’empeny a la burla i l’abús de poder, a trencar allò que no entén. En tinc també les mans plenes de bocins del meu cristall malmenat. Cuida’t molt , estimada.

  2. Sempre m’ha fet parar atenció la paradoxa que hi ha entre la fesomia d’alguns artesans i la tasca que duen a terme. Fusters, forners, oficials d’obra (allò que deien alarifes en un castellà mig oblidat), llauradors (com els llauradors de palmeres que m’omplin els ulls encara), comares, cuineres… Gent de bona mida, d’una traça ferma i d’un saviesa implícita. Veure’ls obrar té l’efecte de fer-me oblidar pors i basardes. Hi ha alguna cosa d’etern i d’una moralitat immarcesible en el resultat acurat i amorosit del seu treball: els mobles ben llavorats, el pa de cada dia, les cases que no cauen, els infants, el menjar que alimenta tant el cos com l’ànima.
    En els moments de feblesa, quan arriba el mes fred en què nasquí i comprenc que vaig envellint, i que els que m’estime envelleixen també, i la melangia mira d’envair-me l’esperit, el pensament de la cura i l’amor que hom pot trobar en les coses quotidianes, m’ajuda, em calma i em fa seguir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *