dignitat

El matí del 29 de juny del 2004 a centenars d’adhesius enganxats per les parets i pels pals dels senyals de trànsit i de les faroles del centre de Palerm es podia llegir:

UN INTERO POPOLO CHE PAGA IL PIZZO È UN POPOLO SENZA DIGNITÀ

El pizzo són els diners que periòdicament comerciants i professionals paguen a la màfia, paguen més del 70% segons dades oficials.
Se’n van ocupar els diaris i els noticiaris regionals, el prefetto (com el Governador Civil) va convocar el comitè per l’ordre i la seguretat públiques, es va muntar un bon rebombori i la notícia va arribar als diaris i telegiornali nacionals.
L’adhesiu no estava firmat i durant uns dies no es va saber qui els havia enganxat. Havien estat set joves, que no tenien ni trenta anys i que no podien més, que no volien marxar de la seua terra i no volien viure pagant a la mafia. l’1 de juliol van publicar una carta oberta als ciutadans de Palerm:

Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat. Enganxant simples adhesius esperem afirmar pels carrers de la ciutat una veritat que pensem que ha de ser de domini públic. La nostra pràctica és un petit i fràgil signe d’implícita resistència. (…) Quan quotidianament comprem pensem que simplement comprant el que necessitem estem donant diners també a la màfia? Segur que no, en canvi és així. (…) Si part dels beneficis dels botiguers i els professionals va a la màfia, part dels nostres diners van a la màfia. Els comerciants paguen per que no els cremen la botiga, o perquè intimidats contínuament. Tots els altres paguen, paguem per “protegir” la integritat de la nostra consciència de saber que som esclaus  d’un sistema capil·lar  de violenta prevaricació. Paguem per oblidar que el conjunt de tots els passos que fem quotidianament quan anem a comprar defineix la trama de la xarxa econòmica amb la qual la màfia se sustenta i ens oprimeix. (…) Un poble sencer que paga el pizzo és un poble sense dignitat: quan aquest principi estarà en la ment i en el cor de tots els sicilians, redescobrint l’amor propi, ens haurem alliberat del càncer mafiós. Aquesta, si més no, és la nostra convicció. Som homes i dones prou normals, és a dir rebels, diferents, incòmodes, somniadors.
La paraula al poble sicilià
.”

Poc després en una conferència de premsa van dir qui eren i això, segons els especialistes, va ser un error. Els van dir que si hagueren mantingut la tensió de l’anonimat una mica més el mite hauria crescut i també l’atenció dels mitjans. Ells, en canvi, van dir qui eren: joves que acaben de llicenciar-se, aturats, amb la primera feina. Fent així van permetre que molts altres joves s’identificaren amb ells i, sobretot, van fer entrar en la guerra contra la màfia un subjecte nou: el consumidor.
Van seguir amb els adhesius, enganxant-ne per tot arreu, als caixers automàtics (A Palerm 8 de cada 10 comerciants paga el pizzo. Part dels diners de les teues compres va a la màfia. Reflexiona!) En va nàixer un moviment, Addio pizzo, que ha crescut molt des d’aleshores. Els va arribar una carta d’un jove que havia obert un bar i com no volia pagar no hi anava ningú. Van començar a anar ells, a omplir-lo i això els va donar una idea, la del consum responsable. Van aconseguir nou mil firmes de nou mil ciutadans de Palerm disposats a comprar només a botigues que no paguen. Van publicar la llista de noms al diari dient: aquest som nosaltres i donem la cara, si ets un comerciant que no paga vindrem a comprar a la teua botiga. La publicació dels nou mil noms de persones que “com a ciutadà i com a consumidor conscient del meu poder i de la meua responsabilitat” declaraven el seu compromís contra la màfia va ser una espècie de terratrèmol moral. Es va crear una xarxa de comerciants valents que no paguen, es va publicar la llista “pizzo free” als diaris. Fan campanyes convidant a denunciar, convidant a consumir responsablement (Jo pague a qui no paga). A més, i això és importantíssim, cada volta que un comerciant denuncia l’associació es presenta com a part civil en el procés, denuncien amb ell. El moviment s’ha extés per tota Sicília i algunes coses que han passat darrerament, impensables fa uns anys, com que la Cambra de Comerç siciliana haja decidit expulsar als membres que paguen, són sense dubte atribuïbles a l’onada, lenta però segura, que aquells set joves farts de la màfia van començar amb uns centenars d’adhesius.
Més de nou mil persones han decidit consumir responsablement i han publicat el seu nom als diaris i quasi tres-cents comerciants han deixat de pagar. És la primera volta que la societat s’organitza contra la màfia, que s’intenta crear un circuit econòmic net i legal. Pot semblar un resultat molt xicotet per als més de cinc milions d’habitants que té Sicília, però no ho és, és enorme i esperançador, és una espècie de miracle de la dignitat.

4 pensaments a “dignitat

  1. Hola Maria,
    L’altre dia vaig veure la fabulosa pel·lícula de ‘I cento passi’ (de Marco Tullio Giordana). És un film sobre la vida de Peppino Impastato, fill d’un mafiós que de forma coratjosa decideix passar-se a la contra i combatre al seu propi poble (Cinisi, Sicília) la màfia amb noms i cognoms. Li costa la mort. Com a tants. Tot i que ara, la seua veu ha aconseguit traspassar les cases de Cinisi i convertir-se en un centre de documentació sobre la Màfia.

    Després, reflexionant-ho amb un bon amic vam constatar que allà ona la Màfia té les arrels més profundes és precisament allà on la l’oposició és més valenta, vigorosa, on parla més clar i on és més forta. Però cal reconèixer que el moviment està en hores baixes, li costa fer passar el seu missatge per les milions de ramificacions de la societat i que tingui una incidència plausible. Potser, deia aquest amic, és perquè la Màfia (que n’ha après) ha canviat d’estratègia i usa el silenci com a primera instància en comptes de les pistoles. I això no incomoda tant a la gent. I potser, com deia Pasolini, el que vol la gent només és sobreviure, i la nova estratègia els ho permet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *