tristesa
Sempre m’ha agradat escoltar a la gent gran. Quan era xicoteta era la joia d’avis, tios, ties, tiets i tietes i m’encantava fer-me explicar les mateixes històries mil voltes: “tia, explica’m quan va arribar el front al poble” o les històries de Barcelona, d’encantistes i de milicians. Jo, en canviar de país, me’n vaig trobar de nous, d’ancians, i avis nous i tiets nous, amb altres guerres i un altre segle per explicar, i una altra llengua.
Als ancians ja valdria la pena d’escoltar-los només per la llengua que parlen. I aprendre’n. Hi ha un valencià que parla la gent major al Maestrat i als Ports que enyore molt, fa segles que no l’escolte. Deia fa dies Vicent Partal que quan una persona major es mor és com si esclatara en flames una petita biblioteca. És així, com si es cremara una biblioteca amb els diccionaris inclosos.
L’altre dia vaig llegir al diari una notícia breu que em va paréixer tristíssima i que, no sé perquè, em torna al cap sovint des que la vaig llegir:
El senyor A. (A. d’Anònim) en plenitud de les seues facultats mentals va decidir que no volia viure més. El senyor A., que ve d’un poblet del sud d’Itàlia, viu a Florència fa anys i va decidir morir ofegant-se a l’Arno. Va triar un lloc discret lluny del centre, va baixar fins al riu i es va tirar a l’aigua. Dos policies el van salvar. Els senyor A. té 103 anys i, lucidíssim va dir que sí, que s’havia llançat a l’aigua, que estava fart i que no volia viure més (non voglio più campare).
El senyor A. va nàixer el 1905, era camperol i ha viscut dues guerres mundials, vint anys de feixisme i qui sap què més, potser era feixista convençut o es va jugar la vida amb la resistència. Potser va estar a la batalla d’El Alamein o era el millor empeltador d’arbres del seu poble, ves a saber, però ha viscut 103 anys i diu que està fart.
El senyor A., a qui defineixen com una persona activa, lúcida i que llig molt, viu des del 1969 a una residència de les Suore Figlie delle Sacre Stigmate. Jo no puc entendre com pot ser tindre 103 anys i estar sol des de fa quasi 40 anys, però espere de tot cor que el senyor A. (A. d’Anònim) puga descansar en pau, ací o allà, on ell vulga.
A mi també m’agradava molt escoltar els vells. A l’avinguda, a l’estiu, es feia un rogle i entre ells anaven parlant i jo escoltant. M’encantaven les històries de bous, de vaques que es van escapar i de personatges peculiars que apareixien per allà. Tot en valencià dels Ports, clar. Si algun dia d’hivern vas a Castelló segur que l’escoltaràs a algun agüelet que passeja pel Ribalta. A l’estiu en canvi fugen de Castelló, que la calor de la Plana els dels Ports la portem sempre molt malament.
A vent de Cabylia el Vicent ha posat la transcripció d’una entrevista a un agüelet de Villores, autèntica.
No et perdis el conte d’aquesta blocaire : http://motivixalzarsialmattino.splinder.com/post/17927116/A+COSA+SERVONO+I+RICORDI, i el comentari que el segueix (http://www.littlecamels.com/translations/littlecamels/lang/it/).
Els agüelets i agüeletes avui fan nosa; és la trista realitat. Jo m’escolte a mu mare quan comença a explicar les seves històries de quan va marxar d’Alcalà i de vegades parlant amb la tia Vicenta ( parle encara en la llengua de sempre ) l’enyore. El problema és que vivim molts anys i no tots estàn lúcids, encara que viure sols tants anys …. vols que et digui una cosa ? Jo m’hi puc trobar en esta situació …. Sempre que puc, parlo amb les agüeletes i agüelets. Hi ha moments, ho he vist, que llencen la tovallola i diuen que ja no volen viure més, que ja n’hi ha prou. Trobes gent al teu voltant, molta, amb qui pots parlar, ancians, i que et donen unes lliçons magistrals impossible de trobar-les en cap universitat.