Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Federer-Nadal

Encara estem esperant que continuï el partit entre el nº1 i el nº2 mundial. Plou a Wimbledon. Estan més empatats que mai (2 sets per cadascú, dos jocs en el definitiu set i 40 iguals). Realment és una tarda llarga de bon tennis on una de les millors coses és que no saps quan durarà un partit ni qui el guanyarà ara com ara…

M’agrada l’elegància amb la què juga Federer. Fa fàcil allò més difícil. Sembla que ni es despentini per guanyar punt a punt, joc a joc. És una màquina de fer bon tennis i està entre els millors de la història.

L’altra màquina és Nadal. M’agrada l’agressivitat amb la que juga, com un animal salvatge en contra de Federer que en sembla un de domèstic. Nadal és pura fibra i el seu millor múscul és el cervell.

En Federer és Suís i en Nadal és de Manacor (tot i que se sent espanyol fins a la medul·la -què hi farem- i li agrada el R. Madrid -ningú és perfecte-, però almenys parla en mallorquí -els equilibris mentals fan el que poden-).

Ho confesso, m’agrada molt com està jugant Nadal aquesta final. Federer ha fet un bon contrapunt i li ha remuntat dos sets. Veurem què passa, sembla que torni a començar, el temps de Londres és incert.

Que guanyi el millor!

(tampoc estaria malament que, de tant en tant, sortís un tennista excel·lent que es sentís català… i futbolista… i basketbolista… i el que sigui, com si fos el “black power” dels americans dels anys 60 -crec-, serien el “catalan power” del s. XXI i a manca de seleccions nacionals – tot arribarà, espero- podríem celebrar almenys alguns èxits… perquè em temo que si guanya Nadal ho lligaran amb la “roja” i au, ja hi tornarem a ser).



  1. Sí, estic d’acord. Podem veure la final de Winblendon com un simple espectacle esportiu, on dos grans jugadors es disputen un trofeu de màxima categoria mundial. I l’espectacle no va decebre ningú. Fins aquí d’acord.
    Tanmateix, si fem una mica de memòria i recordem que Nadal fa gestos continuament de simpatia cap a l’espanylisme més caspós, com saludar efusivament els representants de la corona espanyola, exhibir gratuïtament la senyera espanyola – recordeu que això en tennis és inèdit, ningún tennista que jo recorde fa ostentació de cap bandera – sentir-se seguidor del Real Madrid – de fet el seu president Ramón Calderon és habitual als seus partits – aleshores la cosa ja canvia. El suposat espectacle esportiu continua sent present, però la forma de percebre els dos contendients canvia, almenys en el meu cas.
    Disculpeu-me, però la meua consciència emocional m’impedeix identificar-me amb un esportista que fa, dia sí, dia també, ostentació de pertinença a una nació que oprimeix la meua pròpia nació en tots els sentits, des de l’econòmic fins el lingüístic, des del cultural fins el polític. Llavors, si ens sentim catalans, i jo, des d’Alcant estant m’hi sent, no podem simpatitzar amb qui, gratuïtament ens insulta amb la seua decidida simpatia cap als nostres opressors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Noms propis per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent