Ella em va descobrir Pedrolo

Dimarts al matí era un dia com qualsevol altre. Havies sortit a comprar, com sempre, amb ta germana. Les dues portaveu una vida juntes. El sol tebi de novembre havia sortit a saludar prop de migdia i el carrer era prou animat. Com sempre, feies el cigarret a l’altra banda del carrer mentre ta germana entrava a comprar a la botiga de queviures. Fumaves des de l’adolescència, em vas confessar un dia, d’amagat al lavabo de l’escola (a les monges), i potser per això sempre et posaves a un racó mig amagat per fumar, com si fessis una cosa dolenta. Després, com sempre, anàveu a fer el cafè i la pasta a la pastisseria, i cap a casa. A vegades ens trobàvem i ens preguntàvem com anava, “anar fent”. Però, aquest dimarts 28 de novembre, no vas tornar a casa, vas anar-te’n per sempre des d’aquell racó del teu cafè tan habitual.

Aquell matí, ma mare va veure de lluny dues ambulàncies i cotxes dels Mossos, però no sabia què havia passat. Prou enrenou per a un poble tranquil. Al matí següent ens ho van explicar tot anant a l’enterrament. Una mort dolça, certament. No tenim notícia que et trobessis malament, te’n vas anar i prou, a vuitanta-nou anys el teu cos va dir prou.

Erets, si em permets, de les persones que havien aportat sofisticació al poble, potser pel teu posat de dona diferent a la resta, que havia llegit molt en un temps que a les dones se’ls reservava un altre paper. Sempre vas ser una dona lliure. Una intel·lectual que tenia llum pròpia. La primera bibliotecària que recordo quan la biblioteca era al carrer Dr. Peris a sota de les oficines de la Caixa actuals. Era petita, però molt agradable. Els llibres sortien per tot arreu, i sempre eres allà, fent callar als nens o aconsellant llibres. Ajudant-los, com en la teua etapa de mestra a les escoles. El meu primer llibre de Pedrolo me’l vas recomanar tu, durant l’adolescència, i em va costar d’entendre. Encara me’n recordo de com em va frapar. Em vas dir que Pedrolo costava en segons quins llibres, i jo t’imaginava llegint-lo i entenent-lo tot amb el teu cigarret en una mà i el llibre a l’altra mentre miraves el teu jardí enorme darrere els finestrals. I un cafè, és clar.

Sempre vas ser un referent. De jove, amb el pare, havíeu fet l’examen per a ser mestres de català. Corrien els anys finals de la dictadura i es necessitava gent per ensenyar la llengua. Sempre de cultura inquieta. Sempre en defensa de la cultura catalana. Recordo bé la frase que em vas dir fa vint-i-dos anys quan fèiem el programa electoral per a l’ajuntament: “heu de fer cultura, no cultureta”. Em comentava un amic que li semblaves el més pròxim a la “gauche divine” a l’època.

També vas ajudar a “La Riuada”, la revista local, proporcionant informació i ajuda des dels inicis. Em comentaven que vas cedir-los una fotografia en blanc i negre dels primers sirgadors. La primera que es té constància. I així tantes altres coses.

No tinc fotografies a mà, però sí t’he vist en alguna pel·lícula d’aquelles de super8 que havia fet el pare. Et recordo en blanc i negre, no sé perquè. Tenies els cabells molt negres i una mica ondulats. Vas tenir una vida molt plena, segur, ajudant molt als altres. Em sembla increïble que ja no hi siguis, però, quin goig haver-te conegut! Quina sort que hi fossis durant tants anys i haver pogut gaudir del teu mestratge.

Reposa en pau, Josefina Gerona (sempre et vam dir “Girona”), potser el poble que t’ha vist nàixer et podrà dedicar algun dia un carrer o una plaça. Mentrestant, et tindrem sempre en el record.

 

2 pensaments a “Ella em va descobrir Pedrolo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *