Barcelona. Cambrils.

Ja han passat quatre dies de l’atac. Encara no me n’he fet a la idea, però a poc a poc es va assumint. He llegit molts articles, molt twitter, moltes fonts diferents per anar païnt tot el tema i mirar d’entendre què ha passat. He rebut missatges d’amics llunyants per saber si estem bé, encara que ens trobem a uns quants quilòmetres de la barbàrie hem passejat per aquell tros de Rambla moltíssimes vegades mentre va ser casa nostra durant vint anys, i qualsevol de nosaltres hi haguéssim pogut ser aquell dijous fatídic. També en aquell port de Cambrils, tan freqüentat a l’estiu.

Pensant en les Rambles, epicentre de la tragèdia, fa uns dos mesos hi passejava amb una amiga americana que venia de viatge amb els seus estudiants d’Espanyol. Va ser un retrobament molt agradable després de divuit anys sense veure’ns en persona. Passa el temps volant, però certament res no havia canviat gaire (per no di gens) entre nosaltres, llevat que ara som mares i la nostra vida laboral és més estable. I doncs, vam passejar per aquell tros de Rambla; haviem quedat al davant del Zurich, com sempre fèiem llavors. I vam girar pel centre tornant a fer les turistes de la ciutat que ens havia acollit vint anys abans. Amb els atropellaments que s’havien produït a altres ciutats europees en llocs emblemàtics no entenia perquè a les Rambles, tan transitades, tan accessibles, tan obertes, tan cosmopolites, no posaven barreres per evitar l’entrada de vehicles, es veia molt clar que allà hi hauria un objectiu cèntric i fàcil de repercusió mundial. Quan va passar el fet dijous, no vaig poder evitar pensar en aquella conversa i aquella passejada. Sabíem que tard o d’hora havia de passar, en qualsevol moment, i no entenia perquè no s’havien pres mesures. Per sort aquest article (entre altres) m’ho ha aclarit: “Les pilones no evitaran més atemptats“. Posa l’exemple de Kabul i acaba dient: “Ni les pilones, ni els blocs de formigó, ni absolutament cap barrera servirà per frenar una colla de fanàtics. Quan hi ha una fuita d’aigua, la solució no és aturar-la posant-hi obstacles, sinó anar a l’arrel del problema. Com es finança l’Estat Islàmic? Qui li dona suport? Com és possible que nois que han crescut aquí s’acabin radicalitzant? Per què se senten marginats?”. (imprescindible l’article sencer).

He evitat els mitjans sensacionalistes, no he volgut veure imatges de la tragèdia, no em cal, conec perfectament aquell tros de Rambla i prefereixo veure imatges del que ha passat després. De la immensa reacció humana. Una altra cosa són els atacs a twitter (catalanofòbia a twitter) i els mitjans de comunicació, i aquí n’hi ha hagut per a tots els gustos, alguns de molt mal gust, francament, com recordava Iu Forn. Una frase de l’article:”Però per sobre de tot, com va dir Ryszard Kapuściński i ha piulat aquest matí l’Andreu Barnils: “Per ser un bon periodista s’ha de ser bona persona”.“(no només per a ser bon periodista, afegeixo).

Hi ha molts articles que ajuden a entendre el què, el com i la gestió de tot plegat, però cal saber-los triar i contrastar informació. N’hi ha que són de fora que ho entenen perquè han estat seguint molt de prop la realitat catalana: Suso del Toro n’és un i diu a Dos países, dos realidades: “Los atentados han tenido un efecto inesperado para cualquiera: han aflorado las estructuras de un estado”. Bernat Dedéu també ho diu al seu article: “Set hores d’independència” on apunta el que ha sortit per diversos mitjans, com a Público:”La Generalitat denunció la poca cooperación del gobierno de Rajoy en la lucha antiterrorista”, confirmat avui pel Ministre Zoido: “Els Mossos tindran informació de l’Europol a partir de setembre“. Antoni Bassas, analitza i diu: “Resistirem la vergonya d’un Estat que va apartar als Mossos de la coordinació internacional”?. I encara més: “La Generalitat denuncia que el govern espanyol no ha pagat els 688 milions d’euros que li deu dels Mossos“. Per cert, uns Mossos que han excel·lit en la seua feina i que han estat lloats per mitjans estrangers, així com per periodistes de prestigi: la influent periodista madrilenya María Ramírez:

Palinuro, àlies de Ramón Cotarelo, analitza a Las reacciones que comença així: “Dudo de que haya otro lugar del planeta en que un atentado como el de la Rambla provoque tal alud de respuestas inhumanas, crueles, inmorales, estúpidas o ruines. Algo deben de tener Cataluña y los catalanes para suscitar reacciones tan repugnantes y sacar lo más bajo que muchas personas llevan dentro”. I acaba dient: “¿Se entiende por qué el independentismo catalán es tan fuerte? Y más que será“. No us perdeu la resta de l’article.

Per cert, aquí només la manipulació i la mala fe han barrejat atemptat amb el procés com bé s’explica aquí: “El vídeo que muestra cómo manipularon varios medios las palabras de Puigdemont para mezclar el atentado con el soberanismo”. Un usuari de twitter se’n va adonar i va explicar-ho i a partir d’aquí diversos mitjans, mentrestant això va donar lloc a una vinyeta de Peridis absolutament horrorosa que podeu trobar en el mateix article citat.

Bé, i aquí us deixo un article que fa un resum de tot plegat: 72 hores després, recopilem, de José Antich.

I acabo amb una imatge que s’ha produït dilluns i acapararà les portades de dimarts:

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *