La paella mecànica

És francament indignant veure com s’està cuinant un atac a l’Ensenyament públic que no té precedents en tota la història d’aquesta suposada democràcia en la qual, diuen alguns, vivim.

En uns temps en què els centres educatius públics estan passant el seu pitjor moment, amb aules massificades, classes sense professors perquè no arriben els substituts/es fins passats 10 dies, milers de docents al carrer sense feina, el professorat obligat a treballar més i cobrar menys, pares i mares que no poden pagar les guarderies, xiquets i xiquetes sense menjador escola…, la contra-reforma del ministre Wert constituirà, sense dubte, el cop de gràcia al nostre ja de per si deficient sistema educatiu públic.

Perquè estem clarament davant d’una reforma que no s’ha plantejat en cap moment millorar l’actual model educatiu, sinó crear, sense més, un nou model ideològic d’Ensenyament, prèviament cuinat al laboratori ideològic d’una Fundació neoliberal i ultra-nacionalista espanyola com és la FAES de JM Aznar, al igual que s’ha fet amb moltes de les polítiques actuals i en diferent àmbits que està aplicant el govern de Mariano Rajoy.

Certament és altament preocupant el contingut d’aquest avant-projecte que se’ns vol imposar per decret.
I ho és perquè algunes de les mesures que es plantegen no són més que un salt cap al passat remot, ressuscitant les antigues revàlides estatals i el cos de directors, propis dels temps predemocràtics.

Les propostes persegueixen purament una re-centralització i un major control de l’Estat pel que fa a les autonomies, però és que a més són segregadores per al alumnat i proposen la desaparició total de la democràcia en el funcionament dels centres.
I en el tema lingüístic, el que persegueix aquesta reforma és carregar-se d’un cop el model d’immersió lingüística que tan bé ha funcionat al llarg de més de 30 anys a tots els nostres territoris, i reduir a poc més que una manifestació de “folklore regional” la nostra llengua i el seu ensenyament a les escoles.

La reducció de la part del temari escolar que decideixen les autonomies, més les noves avaluacions i revàlides estatals, no sembla que siguen mesures pedagògiques que ajudaran a disminuir el fracàs escolar, sinó que són un intent descarat de fer-se amb un major control ideològic dels continguts per part del Ministeri, en la nova croada nacional-catòlica del PP espanyol.

Així, per exemple, les dues revàlides imposades en finalitzar 4 º de l’ESO, diferenciades per a l’alumnat que ha cursat l’itinerari de FP o el de Batxillerat, impliquen la creació de dos títols diferenciats que donen accés a dues tipologies d’estudis, la qual cosa no ajuda en absolut a la necessitat d’obrir el sistema educatiu i que siga més fàcil transitar entre diferents opcions post-obligatoris.
Sembla, més aviat, que els/les que opten per la revàlida de FP tindran molt més difícil accedir a un batxillerat o un cicle de FP superior, la qual cosa augmentarà sense dubte la fractura educativa. I afegir una altra revàlida en acabar el batxillerat, a més de les proves que cada universitat té la competència de fer, implica també augmentar les dificultats per accedir als estudis universitaris.

Vist tot això, em faig aquestes preguntes:
¿Perquè avaluen ara els docents als alumnes, si, finalment, tot es jugarà amb exàmens externs?
¿Es tracta potser de controlar allò que el professorat ensenya a les aules?
¿I no implica tot això una desconfiança i desvalorització del treball dels docents a les seues aules?
¿Qui, i en funció de què, decidirà el contingut de totes aquestes avaluacions?
¿Tindran els docents de dedicar els seus esforços a preparar avaluacions, en comptes d’educar l’alumnat? …

Es crea, així mateix, un nou cicle de FP, la Formació Professional Bàsica, a la qual l’alumnat podrà accedir amb 15 anys i que no donarà opció a obtenir el Graduat en ESO.

Aquesta mesura obrirà la porta a la marginació de cert sector de l’alumnat amb dificultats, a qui el sistema educatiu no sap donar resposta i opta per la via fàcil, la de mantindre amb un subtítol inferior a una educació obligatòria i tirar del sistema als xiquetes de 16 anys sense possibilitat factible de tornar a entrar-hi.
En comptes d’apostar per recursos que permeten atendre aquest alumnat amb més dificultats, es fa un gran pas cap a enrere en desmantellar la universalitat i homogeneïtat de l’educació bàsica obligatòria fins als 16 anys.

Finalment, l’avant-projecte també anul.la la potestat que fins ara tenien els consells escolars per «aprovar i avaluar el projecte educatiu, així com les normes d’organització i funcionament dels centres» i, alhora, s’augmenta la professionalització de les direccions i es dota de més recursos als centres que proposen projectes de millora.
Es consolida així un model de gestió totalment piramidal i s’estimula la creació de centres públics de diferents “categories”, estimulant la competitivitat dins de la xarxa de centres públics.

En definitiva, estem davant d’una contra-reforma neoliberal i re-centralitzadora que enyora l’España-una-grande-y libre, elaborada a la mesura dels sectors més nazionalistes i ultra-dretans del PP i de la jerarquia de l’església Catòlica, ja que recupera la alternativa a l’assignatura de Religió (anomenada ‘Valors Socials o Culturals’ a Primària, i ‘Valors Ètics’ a la Secundària) però amb examen, i permet perllongar els concerts educatius i recuperar els destinats a Centres integristes i sexistes -com els de l’Opus-, que a més exigirà pagar amb fons públics l’escolarització en centres privats dels alumnes que no vulguen rebre educació en llengua pròpia.
Un retorn en tota regla a l’escola franquista.

Una contra-reforma que imposa, a més, un model segregador, menys participatiu i més autoritari i què no contempla mesures pedagògiques contra el fracàs escolar o l’abandonament prematur.
Uns canvis que, juntament amb totes les retallades, no faran més que augmentar més i més les desigualtats educatives.

Patraix, València, a 9 de desembre de 2012.