La paella mecànica

La setmana passada, durant la celebració del ple de l’Ajuntament de València en el qual es van discutir i aprovar els pressupostos municipals per a l’any 2013, es van fer evidents, per enèsima volta, les greus mancances democràtiques i de transparència en la gestió municipal que han caracteritzat, sense excepció, els 22 anys de Rita Barberà al capdavant de l’alcaldia de la ciutat de València.

Abans d’entrar a assenyalar el perquè d’aquesta afirmació, m’agradaria fer esment breument el fet de què aquest ple va aprovar, amb el vot contrari de tota l’oposició, els pressupostos municipals de 2013.

Els tres partits de l’oposició (PSPV, EUPV i Compromís) van coincidir a assenyalar que es tractaven d’uns pressupostos allunyats de la realitat, que primaven el pagament als bancs i retallaven el capítol de personal.

El regidor de Compromís, Joan Ribó, assenyalà que “Semblen vostès el Tea Party dels EUA”, i el socialista Joan Calabuig digué que “Són uns comptes que neguen la crisi i estan farcits de polítiques conservadores”.

Perquè, efectivament, amb aquests pressupostos aprovats en solitari pel PP, se li tornaran als bancs 120 milions d’euros (un 16% del pressupost total), el que suposen 320.000 euros diaris per només 88.000 que es dedicaran a inversions, només 32 milions.

Un cop més… guanya la Banca, i aquesta volta per una proporció de quasi 4 a 1.

Però, clar, per al regidor del PP Silvestre Senent, es tractaren d’uns pressupostos “equilibrats, solvents i realistes” (sic)… el què no va dir és per a quí, perquè per als ciutadans de València i per a les nostres necessitats com a tals, és clar que no.

I, no obstant això, malgrat les greus mancances econòmiques que pateix el consistori municipal, Rita Barberá segueix sense exigir a la Generalitat valenciana que li pague el que li deu a l’Ajuntament: ni més ni menys que 29 milions d’euros de passats exercicis, i 16 dels 17,4 pressupostats el 2012. Amb aquest fet es fa palés què ambdues institucions semblen actuar en connivència per a defensar uns interessos que, és clar, no son els dels ciutadans.

Amb tot i el gravíssim que em sembla tot això, el que m’ha portat a escriure aquest post ha estat el fracàs de l’intent dels grups de l’oposició a l’ajuntament de canviar el reglament del ple per fixar la celebració anual d’un debat sobre l’estat de la ciutat, en el què intervinguera la batllessa Rita Barberá i on es pogueren presentar i votar mocions.

Els grups de l’oposició també van demanar, sense èxit, la celebració de dos plens al mes amb una sessió de control a l’alcaldessa al principi de cada un d’ells.

La proposta conjunta del PSPV i EUPV (Compromís no la va signar el resposta a la crisi d’Alcoi), volia donar perpetuïtat i normalitat al debat que aquest any s’ha celebrat forçant el reglament. El regidor socialista Salvador Broseta va apel.lar a la Llei de Grans Ciutats que protegeix i aconsella aquest tipus de debats i es va preguntar “què li preocupa Rita Barberá”.

També Amadeu Sanchis, d’EUPV, va recordar que és una pràctica habitual en moltes ciutats, i va felicitar l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, per ser “d’esquerres”, ja que aquesta és una de les explicacions que va donar el vicealcalde Alfonso Grau en negar-se a admetre aquesta proposició.
Tot el que se li va ocórrer dir el vicealcalde és que l’oposició només perseguia “el seu minut de glòria amb l’alcaldessa” en fer aquesta proposta, argument que, per cert, va ratificar la pròpia Rita Barberá des de la presidència.

Així doncs, el que era una proposta feta per a millorar la qualitat democràtica i la transparència de la gestió municipal en favor dels ciutadans, el PP la va demonitzar.

Amb tot açò Rita Barberà mostra, sense caretes, el que veritablement n’és… una alcaldessa populista, prepotent i autoritària, però sobretot el què fa evident és que té una extraordinària aversió a les pràctiques democràtiques i a la transparència.

Patraix, València, a 1 de desembre de 2012.