La paella mecànica

La vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría es va manifestar públicament indignada fa uns dies davant els mitjans de comunicació amb la possibilitat de què Catalunya puga desobeir els dictamens del Tribunal Constitucional. Segons va dir Santamaría, aquesta pràctica política seria un atac “al marc de convivència“.

Desobeir a un tot un tribunal espanyol, deu de pensar Soraya, és una cosa imperdonable i pròpia d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques, concretament en el cas del president Artur Mas.

En desembre de 2014 el mateix Tribunal Constitucional del què parla la vicepresidenta emetia una sentència contra la Mesa de les Corts donant empar a la portaveu de Compromís, Mónica Oltra, per la vulneració de drets fonamentals davant la negativa d’aquesta a tramitar tres proposicions no de Llei presentades per la diputada al març de 2012. I ara no estem parlant del govern català, sinó de les Corts valencianes quan estaven presidides pel PPCV.

Podriem pensar que aquesta havia estat una sentència aïllada, una cosa esporàdica sobrevinguda d’algun malentès o de les ganes d’una oposició al PP enrabiada a la recerca dels tres peus al gat. Alguna cosa que al PP valencià no li havia passat mai més. Però no. Aquesta era, ni més ni menys, la setena sentència que emetia el Tribunal Constitucional espanyol contra la Mesa de Les Corts del PP per vulnerar els drets fonamentals dels diputats de Compromís, per no tramitar iniciatives parlamentàries sense justificació, i com en les anteriors, es considerava que les proposicions no de llei vetades per la Mesa complien tots els requisits que el Reglament de les Corts establia i, per tant, no estava justificada la no admissió.

Per tant no estavem davant d’una cas aïllat, sinó davant d’una actitud sistemàtica i reiterativa de desobediència i de prevaricació per part de l’aleshores govern del PP de la Generalitat Valenciana.

No recorde haver sentit a la vicepresidenta Santamaria haver-se mostrat públicament indignada per l’actitud de desobediència reiterada dels govern valencià del seu partit davant les sentències del Constitucional. Potser em falla la memòria….

Com tampoc recorde la indignació de Soraya quan Esquerra Unida del País Valencià va arribar a acumular 18 sentències guanyades contra el mateix Consell del PP perquè aquest repetidament havia desobeït les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga. Una documentació que, casualment, podria haver servit  per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià. Quina casualitat!

Divuit sentències a les que si sumem les guanyades pels llavors altres grups de l’oposició, com ara Compromís i el PSPV, varen fer en total més de trenta, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem com del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals que va desobeir el govern de la Generalitat Valenciana governada pel PP, tot un record guiness d’obstrucció a la justícia. L’actual diputat en Corts per Compromís, Fran Ferri, va dir en aquell moment en un mitjà de comunicació que en uns mesos el Consell podia “acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”.

Però ací no acaba la cosa. De tots és sobradament coneguda la obsessió catalanòfoba del PP valencià.

Les seues croades en contra de la unitat de la llengua quan estaven en el Consell, l’aberrant definició del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada del tronc lingüístic català va fer pales el seu fanatisme, la seua incultura, el seu autoodi i el seu afany per intentar aconseguir el cert calador de vots de cara a les eleccions d’un l’anticatalanisme blaver sociològic encara latent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.

Perquè en cada convocatòria d’oposicions, les Universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques havien recorregut davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell del PP.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació del PP per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un clar cas de prevaricació, reconeguda pels propis jutges.

En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

Fins aleshores van ser 46 les sentències judicials emeses contra aquell Consell que avalaven l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que havien emès algunes d’aquestes resolucions es trobaven el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

Potser la memòria em falla, i Soraya Saenz de Santamaria va mostrar desprès de totes i cada una d’aquelles nombrosses sentències dels tribunals la seua indignació contra els Consells presidits per Zaplana, Camps i Fabra. Segurament és això…

València, a 12 d’octubre de 2015.