La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
“Fènix 11*23”, el ministre Wert i la seua obsessió malaltissa espanyolitzadora.
El passat 23 de novembre vaig assistir a l’estrena a València de la pel.licula de Joel Joan i Sergi Lara “Fènix 11*23”.
Supose que molts de vosaltres la haureu vist ja, per la qual cosa no vaig a allargar-me gens en contar el seu argument.
D’aquesta pel.lícula, a més de les excel.lent crítiques que havia rebut en nombrosos mitjans de comunicació de Catalunya, un dels meus intel.lectuals més apreciats com és Noam Chomski havia dit que ‘El món hauria de coneixer la història de l’Èric’, de manera que seua visió per a mi era tasca obligada, i ho vaig fer aprofitant els tres escassos dies que es va projectar en una sala de València.
La història, verídica de principi a fi, descriu la increïble situació per la qual un xic de 14 anys de Lloret de Mar, Èric Bertran, i la seua família van haver de passar l’any 2004 després de ser denunciat per una cadena de supermercats per amenaces terroristes a través de la seua pàgina web “Fènix 11*23”, inspirada en el llibre i pel.lícula de Harry Potter i l’Ordre del Fènix.
La pel.lícula conta com una nit trenta Guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a sa casa i l’acusen de terrorista Informàtic. El seu crim era haver enviat un correu electrònic per la seua web a uns supermercats, demanant l’etiquetatge en català dels seus productes.
La denúncia va ser tramitada per l’Audiència Nacional, i als pocs dies el xic va ser obligat a declarar a l’Audiència Nacional de Madrid acusat de terrorisme.
El film parla de la fragilitat de qualsevol persona davant l’abús de poder.
De com en nom de la seguretat és poden acabar eliminant els drets més elementals de les persones, i pretén posar sobre la taula que passa quan s’utilitza el rebuig públic que crea el terrorisme per estigmatitzar o destruir tots aquells que pensen de manera diferent al de la majoria.
És una pel.lícula de denúncia d’unes pràctiques que es consideren intolerables en un suposat (?) estat democràtic com és l’espanyol.
Una de les escenes més impactants de la pel.lícula i que a mi més em va cridar l’atenció, va ser el moment en què Èric és interrogat per la fiscal de l’Audiència Nacional a Madrid.
La brutalitat verbal d’aquesta fiscal és reveladora, fins al punt d’acusar-lo també de ultratge a la bandera espanyola, en trobar al seu ordinador una foto baixada de Google on s’observa algú cremant una bandera espanyola. “És igual de greu tindre la foto, que cremar-la”, arribà a afirmar la fiscal amenaçant l’Èric!!!
Durant l’interrogarori es va evidenciar una obsessió quasi malaltissa de la fiscal per fer reconèixer Èric que Catalunya és Espanya i que ell és espanyol.
L’escena transcorre més o menys aixina:
Fiscal: Eric, tu sabes que eres español, no?
Eric: No, no ho sóc, sóc català.
Fiscal: Pero si eres catalán, eres español Èric, verdad que sí?
Eric: No, sóc català i no espanyol.
Fiscal: Eric, te repito de nuevo, eres español, confírmamelo por favor.
Eric: No, no sóc espanyol.
Fiscal: Eric, dime ahora mismo que eres español!
Eric: No, no sóc espanyol, sóc català.
Fiscal: Eric, te lo repetiré por última vez, di que eres español!
Eric: …. (No contesta, però ho nega amb el cap)
Fiscal: Eric, di que eres espñaol o te encierro!
Eric: …. (No contesta, es queda mirant al.lucinant a la fiscal)
Fiscal: Bé, tu ho has volgut! (amenaçant amb el dit a Èric) …
I ací s’acaba l’escena de l’interrogatori. Testimonis de la mateixa: el seu advocat i els seus pares.
Per un moment, mentre veia aquesta escena de la pel.lícula, vaig veure el reflex del ministre Wert a la cara de la fiscal, i vaig comprendre el per què.
La seua contra-reforma ideològic-educativa que pretén donar preeminència a la llengua castellana sobre la resta de les llengües de l’estat, i les seues declaracions què el seu “interés era españolizar a los niños catalanes” em va vindre al cap en aqueix moment.
Tots dos, fiscal i ministre, podrien haver intercanviat els seus papers sense cap problema, perquè ambdos compateixen la mateixa obsessió malaltissa espanyolitzadora.
Patraix, València (L’Horta), a 10 de desembre de 2012.