La paella mecànica

Aquests dies centenars de magrebis i de subsaharians estan arribant a les costes de l’Estat espanyol en pasteres.

Ells i elles són les “esquenes mullades”, el reflex d’un brutal drama personal, social i col.lectiu que tot just mereix uns discrets titulars a la premsa diària o uns pocs minuts als telediaris de les grans cadenes audiovisuals espanyoles.

Llegint la premsa espanyola, em va cridar l’atenció l’història de Cherif, un dels ‘esquenes mullades’ que van arribar a la costa valenciana de Santa Pola a mitjans d’aquest mes.

Actualment espera a ser expulsat al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de València.

Cherif va declarar al jutjat: “Al meu país no tinc res, així que no hi ha res a perdre. Tornaré a intentar creuar el mar”.

Perquè Cherif estava entre els ocupants de l’última pastera arribada a les costes valencianes quan va ser interceptada per una patrulla de la Guàrdia Civil.

Juntament amb els seus col.legues de travessia, sembla que va passar entre cinc i sis dies a la deriva, a mercè de la mar: “Estàvem totalment desorientats i ens vam quedar sense menjar. Quan es va acabar l’aigua, vam començar a beure la de la mar”, va declarar al jutjat alacantí que els va prendre declaració.

Els 14 algerians que viatjaven amb Cherif van arribar a la costa exhausts, amb el tors nu i cremat, ple d’una barreja de salitre, combustible, suor i l’acció d’un sol inclement.

Cherif, què era  el major de tots ells, va haver de ser hospitalitzat per les ferides que duia al seu cos. Pateix una important discapacitat en un dels seus braços i en una cama. Si un dia naufragara la seua pastera, ni tan sols podria nadar i s’ofegaria sense remei.

Però tant li dóna… el seu desig primari de fugir del nord d’Àfrica i arribar a Europa s’imposa sobre qualsevol por….”Es la segona vegada que intente arribar a les costes espanyoles”, va dir. 

Davant d’aquest drama que es repeteix una i mil voltes tots els estius, personalment em sembla molt hipòcrita la tenacitat amb la què Europa procura evitar l’arribada a les seues costes de milers d’immigrants com Cherif.

La seua lluïta i la de moltíssims milers d’africans al llarg de molts anys en recerca de la seua llibertat a les nostre terres, no és res més que el resultat patètic de les nostres correries colonials durant molts segles per tot arreu del devastat continent africà que les hem deixat com a criminal herència.

Potser Europa espera que després de centúries de saquejar Àfrica, despullant-los de la seua cultura pròpia, dels seus recursos materials i humans, d’injectar-los amb la nostra febre perniciosa del consum, anem a continuar vivint tancats com una fortalesa inexpugnable, a l’interior de la qual nosaltres, els seus habitants, som feliços i ens donen a un consum desenfrenat i espoliador dels recursos del planeta, mentre fora de la nostra fortalesa s’estén la fam, la misèria, l’explotació i la desesperació generalitzades?

En el conte d’Edgar Allan Poe “La màscara de la mort vermella”, es simbolitza la inutilitat de l’intent del Príncep de tancar-se en el seu palau a donar festes, fins que la pesta passara a l’exterior… però la mort va acabar entrant igual en el seu Palau.

Europa és rica gràcies, en gran manera, a tot el que va espoliar a l’Àfrica.

Potser estem esperant que els africans famolencs es queden a sa casa, patint les conseqüències dels robatoris europeus, mentre les societats europees gaudeixen d’alts estàndards de vida?

Algú creu que és tolerable què qui els va saquejar, matar i violar al llarg de segles, s’avingue ara a pontificar i donar-los lliçons sobre mora internacional i drets humans?

No recorden els anglesos les seues massacres a Kenya, o les despulles en que van convertir Rhodèsia?…

No recorden els francesos l’inmens robatori que feren a Dakar, i de quina manera van saquejar sense escrúpols Costa d’Ivori?…

No recorden els alemanys els camps de concentració de Namíbia i els cranis del poble herero, que encara es conserven al Museu de medicina de Berlín ?…

No recorden els belgues les seues atrocitats comeses en el Congo?…

No recorden els portuguesos les seues excavacions depredadores a Angola, a la recerca d’or, o els seus caceres d’esclaus a Moçambic …. qui va regar de sang de nens innocents les mines de diamants de Serra Lleona?…

I ara resulta què els europeus ens permetem el luxe de repel.lir aquestes barcasses de desesperats, de tancar i de deportar aquests fugitius que apleguen a les nostres costes i que enlletgeixen amb la seua presència les nostres glamuroses platges.

Si Europa fora coherent amb les seues pròpies polítiques de drets humans, hauria d’acollir amb els braços oberts a aquests “Cherifs”, i suplicar perdó de genolls, oferint compartir alguna cosa de les moltes que els varem furtar i espoliar de les seues terres.

I el més curiós de tot és que aquests angoixats fugitius no demanen el que els correspondería en justícia, que no seria una altra cosa més que la devolució del que legítimament els pertany… tan sols demanen una almoina, vendre’ns quincalla a les places, treballar explotats als nostres camps, repartir diaris o netejar els parabrises del nostres cotxes… i tot i així no els volem!

La nostra ceguesa és vergonyosa, la nostra hipocresia criminal i la nostra baixesa indescriptible!

Malgrat la greu crisi econòmica i social que estem patint a Europa. el món rugeix desesperat al nostre voltant, perquè estem infinitament millor que ells … quan de temps pensem que podrem fer el no veure-ho ni escoltar-lo ?.

Europa vol romandre tancada en la seua fortalesa, mentre una Àfrica humiliada i saquejada es dessagna….

Quan aturarem aquest genocidi emmascarat?

Patraix, València, a 30 d’octubre de 2012.