La paella mecànica

En aquest post vull reproduir l’article de Joan Garí (periodista i escriptor de Borriana -La Plana-) aparegut fa dos dies al diari El País, per semblar-me que expressa una opinió interessant i il.lustradora sobre la contra-reforma pseudo-educativa-ideològica que vol imposar el nazionalisme espanyol jacobí i reaccionari i que està abanderant el ministre Wert.

Coincidisc plenament amb l’articulista a les crítiques cap a la Consellera d’Educació valenciana, María José Català, per la seua d’altra banda esperada actitud de submissió i vassallatge davant la reforma i el ministre Wert, tal i com exposí ahir en l’anterior post del meu bloc (“Davant de l’ATAC W-ERTpanol contra la nostra llengua … WERTgonya, senyora Consellera d’Educació valenciana, WERTgonya!”).

Perquè efectivament, que es pot esperar de tota una Consellera d’Educació valenciana que l’any passat va demanar disculpes a un auditori per si en parlar se li escapava alguna paraula en valencià, ja que tenia el “defecte” de parlar-ho habitualment?

Aquest fet demostra que l’actual Consellera té molt assimilat el fet que la nostra llengua pròpia és una llengua de segona categoria, i què la seua condició social és la de retre homenatge i vasallatge a la llengua castellana.

Només així es pot explicar la seua WERTgonyosa i humiliant actitud mostrada davant del ministre i la seua reforma a la Conferència Sectorial d’Educació que va reunir els consellers autonòmics i al propi Jose Ignacio Wert.

El mapa d’Espanya del ministre Wert (“El País”, Joan Garí 5.12.12)

“Si  podem traure alguna conclusió de les últimes actuacions de José Ignacio Wert i la seua dissortada Llei d’Educació és que cada vegada es dibuixa amb més nitidesa el seu mapa (mental) d’Espanya.

Acabava de dedicar el meu últim post a l’ínclit xarlatà i ja em veieu, de nou, havent de referir-m’hi. Mentre medite si canvie el títol d’aquest bloc i l’anomene Notes Wertianes (o Notes Wertgonyoses, qui sap), us preguntaré en veu alta si no creieu que el mapa en qüestió s’assembla extraordinàriament al que va publicar Josep Guia en un vell opuscle (És molt senzill: digueu-li Catalunya, El Llamp, 1985). Guia proposava una cartografia ibèrica on s’havien esgallat, a banda de Portugal, Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. El resultat era el següent:

(VEURE MAPA ADJUNT)

Suggerent, no trobeu? Sembla que, com s’ha dit, els extrems es toquen, i cada dia va quedant més clar que el que té Wert al cap és un fantasma separatista amb aquesta longitud i aquesta latitud. I no estic intentant comparar, de cap manera, un fanàtic extremista, un provocador ultranacionalista, un bocamoll extemporani amb algú com Josep Guia, respectable professor universitari, radical i ferm en les seues conviccions granítiques però que no ha provocat cap terrabastall civil, ni ha ordit cap pla demencial que afecte menors d’edat…

El problema del “català” és exclusivament madrileny. On el parlem realment no genera més torbació que la pròpia de les llengües minoritzades que no han acabat de normalitzar el seu ús.

Si ara resulta que cal promulgar una llei perquè els pares que volen escolaritzar íntegrament en castellà el seus fills ho puguen fer, doncs endavant les atxes. Però atenció a un detall: en l’últim curs, només hi hagué onze (ONZE!) famílies en tot Catalunya que van demanar educació monolingüe en espanyol. Penseu que, al País Valencià, tots els anys hi ha gairebé cent mil escolars que no poden continuar els estudis en català, en passar de primària a secundària, perquè l’oferta de la Conselleria d’Educació en la nostra llengua és insuficient. Per onze casos, Wert maquina el seu incendi. Per cent mil, no cal fer ni cas.

Tot molt democràtic, molt raonable i molt lògic, no cal dir-ho.

Així va aquest país de bojos. Després n’hi ha que s’estranya (a Madrid, naturalment), que la majoria dels catalans vulguen la independència. I després hi ha també la figa molla de la nostra consellera d’Educació, Maria José -amb perdó- Català, tota contenta perquè es podrà fer la reválida en “llengua regional”.

Com que la consellera i els seus companys de viatge al català li diuen “valenciano”, es pensen que amb això tota la resta no els afecta. Curiosa variant del pensament màgic, la d’aquests personatges. Però passa que un idioma és un ésser viu, i si li amputen un dit a Barcelona, a València en patim les conseqüències. I ja veurem quines seran.

Al final, la LOMCE és paper mullat, perquè és tan antiga que ja naix morta. Segregarà els alumnes i els retallarà el futur, beneficiarà les classes adinerades possibilitant la lliure elecció de centre, satisfarà els bisbes perquè hi haurà una alternativa avaluable a la religió… I ferirà de mort un sistema agònic -el de l’Educació Pública- al qual s’amenaça amb noves retallades però ja no en pot suportar més.

La bona notícia és que serà una llei breu. En el mateix moment en què el PP perda les pròximes eleccions -i cada dia hi queda menys-, serà revocada com va ser rebutjada la Llei de Qualitat del monstre Aznar. I així estarem, fins al final dels segles: amb cada nou govern, una Llei d’Educació nova.

Però Wert ha deixat ratlles fetes. Ningú com ell per a caminar, sense aturar-se, cap al nou mapa d’Espanya. Que continue així: la diversió està garantida.”

Patraix, València (L’Horta), a 7 de desembre de 2012.