ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
CAP PAÍS TÉ L?OBLIGACIÓ DE VOLER QUE EL SEU IDIOMA PERVISQUI.
En les darreres setmanes estem assistint a uns moviments que semblen el harakiri del valencià, el mallorquí i el xapurrejat. S’esdevenen, però, en marcs polítics diferents i, per tant, cal analitzar-los de forma diferent.
El català de l’Aragó.
A l’Aragó el català és una minoria lingüística. Per tant, sembla que el que seria més democràtic fora que els catalanoparlant aragonesos decidíssin que és que en volen fer. Fer un referèndum i preguntar si volen que sigui obligatori, si volen que sigui optatiu o si volen que no sigui ni obligatori ni optatiu. El resultat d’aquest referèndum seria perfectament respectable fos el que fos el resultat perquè qualsevol poble té el dret a fer amb la seva llengua el que vulgui.
Ara, el que han fet els aragonesos no és res d’això. Per una banda han adoptat la solució al Parlament aragonès – on els membres de la franja són una minoria – i per una altra s’han inventat un idioma que amb un nom ridícul, pau-pau, mau-mau o una cosa a així. Suposo que aquest invent és fa per ridiculitzar encara més la llengua catalana.
El problema que tenen els anticatalanistes aragonesos és la geografia. Tot i que la gent de la Franja, en general, se sent aragonesa i no se sent catalana – les coses com siguin -, resulta que quan han d’anar a comprar, a estudiar o a sobreviure solen marxar cap a Lleida i, per tant, el català els és una llengua útil. Per això, tot i que el català no era obligatori a l’ensenyament de la Franja, és una assignatura que tots els nanos feien i que continuaran fent. Lleida i Barcelona els atrauen més que Osca, Terol i Saragossa, què hi vols fer?
El català a Mallorca i a València.
La veritat és que a mi, de Barcelona estant, em costa molt entendre què passa a Les Illes i a València. La primera vegada que hi vaig anar, ara fa uns 20 anys, no hi habia manera que ningú em contestés en català. La darrera vegada – l’any passat – no vaig tenir cap problema. Parlo en concret de València, però suposo que a Mallorca – que sempre ha estat menys bel.ligerant en el tema del idioma – passa el mateix.
Les èlits polítiques valencianes i illenques no parlen el català i el menyspreen, però hom té la sensació que l’ús social del català creix. Les èlits polítiques juguen la carta de la divisió, del provincialisme furibund, però resulta que tu vas allà i no tens cap problema per expresar-te en català i que t’entenguin.
La setmana passada parlava amb un amic mallorquí que em deia que havia dut el seu fill a una escola d’immersió castellana perquè el mallorquí – que no serveix per a res, segons ell – ja el parlen a casa. Però llavors vas allà i et trobes amb la sorpresa que la gent parla mallorquí i que es viu en mallorquí i en moltes zones probablement més intensament que al Principat.
La sensació, doncs, és una disjuntiva: o la meva incapacitat per entendre valencians i mallorquins ( que voten una cosa i en fan una altra ) o la constatació d’uns esquizofrènia col.lectiva. En tot cas, els mallorquins i els valencians tenen el mateix dret a voler matar el seu idioma que nosaltres a voler salvar-lo. No és pas l’idioma qui fa els pobles sinó la geografia i la història. I malgrat que els mallorquins i els valencians facin un esforç enorme per espanyolitzar-se em temo que mai no podran eixugar la mediterrània i, per tant, mai no deixaran de ser valencians i mallorquins, parlin l’idioma que parlin, com són bascos els bascos castellanoparlants o són irlandesos els irlandesos angloparlants. A aquells que accentuen exageradament la importància de la llengua en la nacionalitat em plau recordar-els-hi que nosaltres parlem una llengua itàlica quan, per ser purs lingüisticament, hauriem de parlar l’íber. I óbviament parlar una llengua itàlica i més en concret llatina ni ens converteix en italians ni en romans. Podríem dir que som uns íbers romanitzats.
Per això justament, perquè ningú trencarà els nostres vincles de veïnatge, les nostres característiques geogràfiques i la nostra història que desemboquen no només en una llengua sinó també en un dret i en un tipus de societat peculiar, Madrid i tots els que vulguin descatalanitzar Mallorca o València no tenen res a fer, es parli el idioma que es parli, es formi part d’un estat o de mil ( Portugal i Galícia són la mateixa nació i Àustria i Alemanya també ).
En conseqüència de tot això el més intel.ligent que podem fer la gent del Principat és no fer res. Respectar escrupulosament les decisions democràtiques dels nostres connacionals, siguin les que siguin, saben que, per molt que facin Castelló sempre serà aprop de Tortosa i que la ciutat peninsular més propera a Palma és València. Tant senzill com això i donar temps al temps.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els catalans no salvem res; els homes i les dones no salvem res.
Però l’AMOR ho salva tot; és l’estimació que tenim el que ho salva tot, o bé ho condemna tot a mort.
Repeteixo: si no ens desentenem en CAP MOMENT de la llengua que diem que volem estimar, llavors lluitarem perquè ella (la llengua) pugui ser tan volguda com necessària.
Tu, “Odisseu”, ets pare i pots entendre molt bé què vol dir estimar les teves filles, i saps que estimar-les no és altra cosa que treballar pel seu bé, perquè el puguin aconseguir i això vol dir: no desentendre’t, d’elles, MAI, MAI, MAI, MAI…! Encara que no t’agradin coses que facin o diguin, encara que no puguis respectar coses que facin o diguin, encara que no siguin tendres, encara que no siguin llestes, encara que es rapin el cabell, encara que siguin diferents entre elles… Tu, “Odisseu”, les estimaràs malgrat tot. I mai deixaràs de ser el seu pare i elles mai no deixaran de ser les teves filles.
Aixó, doncs, si estimes de debò la llengua catalana no et desentendràs d’ella MAI i per difícil i incomode que et sembli (en treguis profit o no). I no és pas cap absurditat estimar la llengua catalana amb tot el cor i amb tota l’ànima i amb totes les forces, perquè l’ànima d’un poble que vol ser Estat esdevé la llengua catalana, el cor esdevé la llengua catalana i la força esdevé la llengua catalana!
Ens cansarem d’estimar-la els catalans?
https://www.youtube.com/watch?v=b7LtAHQOP3M
Onze de setembre.INDEPENDÈNCIA!