Cafè en gra

Aquest no és un post meu sinó el d’un amic -meu i vostre- que be coneixeu i que ha tencat el bloc (espero que temporalment) perque hi ha prioritats que no es poden desatendre.
Em sento honorat que m’hagi demanat penjar al meu bloc un conte que m’envia.

SOBIRANIA.

Temps era temps ,segons conta la llegenda que el rei Artús anava de cacera amb els seus cavallers, i es troba de sobte tot sol en una part obaga del bosc. Artús, al cap d’una estona, notà que no es podia moure, que el seu cos havia quedat congelat per una estranya força. En això una figura amenaçant es dirigia cap a ell. Era un cavaller encuirassat amb una armadura negra que, davant d’ell, havia emergit des de l’arbreda. El cavaller negre a una desena de metres aturà el plumbi cavall, davallà i s’adreçà a Artús, tot dient-li que tenia la seua vida a les seues mans i anava a sacrificar-lo, però en una arrancada d’orgull capgirà el desig per a passar a huiliar-lo, proposant-li,  però que li perdonaria la vida si sabia respondre una pregunta encertadament en el tèrmini d’un any; i si no, li la trauria definitivament. Artús accedí al tracte i el cavaller de negre li formulà la següent pregunta:

Què volen les dones?

Durant ben transcorregut l’any Artús deambulà preguntant-ho a tothom.
Anava anotant en un gruixut llibre totes les respostes. Cap de resposta
li semblava totalment raonada. Uns deien riquesa, d’altres poder,
d’altres joies, d’altres diners, dominar els homes, manar en la
família, etc. Anava transcorreguent l’any acordat i encara no trobava
cap resposta plenament satisfactòria. Un bon dia passejava Artús pels
vorals d’una riera tot capficat en que la seua fi era ben propera, i de
sobte, se li va atansar una dona vella d’aspecte malforjat, tèrbol i
roí, gairebé amb aspecte de bruixa. Artús intenta escapolir-se’n però
una força superior el deturà fermament. Era la de la terrorífica dona.
Aquesta se li adreçà tot dient-li: sóc Lady Ahcell, tinc la resposta
que estàs cercant, però te la donaré si em case amb un dels teus
cavallers, Sir Blemte, però tan sols si ell accedeix. Artús, de bon
començament, quasi començà a riure, però pensà què li anava amb la
riota inconscient…., tallant-se-li de colp el riure i li respongué
que havia de consultar amb Sir Blemte i després vindria i li donaria
resposta.

En tornar a Palau, Artús exposà als seus cavallers la situació, i amb
reticències també, a Sir Blemte, però aquest li respongué que estava
disposat a casar-se amb Lady Ahcell encara que fóra el mateix dimoni
per tal de salvar-li, a tota costa, la vida al rei Artús.
Després de parlar amb el cavaller, Artús retornà al bosc a trobar-se
amb Lady Ahcell i dir-li que Sir Blemte estava disposat. Com així passà
en trobar-se-la però sols si la resposta era la correcta. Però que si
ho era qualsevol de les escrites al seu llibre gruixut no es casaria
mai amb Sir Blemte. Lady Ahcell accedí al tracte i li donà la resposta:

El que volen totes les dones per damunt de tot és sobirania sobre sí mateixes, és a dir, ser capaces a ‘decidir’

Arribà, en pocs dies, el jorn assenyalat amb el cavaller de negre i el
rei Artús retornà al bosc on li esperava el cavaller negre. Artús el
saludà i tot seguit li donà primer de tot el gruixut llibre de milers
de respostes compilades. El cavaller negre va llegir i comença a
riure’s burlescament, tot creient que havia guanyat, però llavors Artús
li digué de viva veu la resposta que Lady Ahcell li havia facilitat. I
el cavaller canvià el semblant, emblanquinat-se-li el rostre, per a tot
seguit encendre-se-li en un vermell intens, escridassant-li
indignadament:

Sols la meua germana ha pogut donar-te la resposta. Vés-hi on vulgues.
Estàs lliure i la nostra aposta ha restat saldada pel teu compte.

En veure, per primera volta, Sir Blemte la seua futura esposa quedà
consternat a causa de la seua lletjor. Però, ell, fidel a la seua
promesa, s’afermà en el seu compromís de casar-se amb ella. Les
cortesanes ploraven en pensar que el bell cavaller anava a esposar-se
amb semblant monstre. Els cavallers alenaven alleugerits de no haver
estat ells els triats. Després de la cerimònia i el convit els
novençans pujaren a la cambra nupcial. Reticent Sir Blemte a, ni tan
sols tocar la seua esposa, fou ella que li demanaria un bes, així que
Sir Blemte acaramullà valor i la besà, per a acabar trobant-se entre
els braços una Lady Ahcell que s’havia transmutat en una jove i
bellíssima dama. I aquesta li digué:

‘M’ha calgut esperar molt de temps per a que un cavaller accedira a
casar-se amb mi per voluntat pròpia i recuperar la meua figura i forma,
però sols puc mantenir-la la meitat dl temps, així que, ara, cal que et
done a triar: Prefereixes que tinga la meua forma monstruosa de dia o
de nit?

Atribolat i consternat Sir Blemte es quedà pensatiu durant una estona.
Valorà totes les combinatòries i avantatges de les dues opcions.
Finalment, li respongué:

No puc fer,  jo, l’elecció en quant conservar la teua forma i silueta.

Lady Ahcell somrigué i li digué:

‘Amb la teua resposta acabes de trencar el malefici que el meu germà,
el cavaller negre, m’havia imposat a mi –i de retruc a tu- perquè em
considerava massa independent. Ara ja no cal que torne a tindre mai
aquell aspecte monstruós i terrible, estimat Blemte. Has reconegut el
que tota dona desitja, capacitat de decidir per si mateixa.’

Conta la llegenda que foren feliços i enamorats fins al final del seus dies.
 
Heus ací un gos, heus ací un gat, el gos s’ha fos i aquest conte s’ha acabat.