Sé que no sé res
Estic buscant el “només” del sé, i no el trobo. Sense el “només” la meva ignorància es absoluta i irreversible, mai podré saber “quelcom” i fins i tot la meva certesa de no saber serà incerta. Com puc afirmar-la rotundament sense contradir-me?
El “només” és la meva esperança que, mes enllà de la incertesa pugui afirmar una primera certesa única, una àncora que m’aferri per que no se’m emporti un mar de dubtes. No necessito cap certesa més de moment, amb només aquesta en tindria prou.
Ves si és difícil passar del “sé” al “només sé”. El sé és el dubte, el “només sé”, la certesa que tot altre saber que no sigui “només” aquest, és possible d’assolir.
El saber és cosa de saberuts, però els que només saben no coneixen, i el coneixement és cosa de savis, els que coneixen i “saben”. Però què saben?. Alguna cosa sap un savi. Què és saber?
-Conèixer, diu el savi. L’essència sense secrets, a l’abast de dalt a baix.
-I conèixer l’essència de les coses és tot el saber?
-Probablement sí, però no ho sé perquè no conec aquesta essència, ningú la coneix, per tant, no conec ni sé.
-No emboliquem la troca, que per aquí no arribarem enlloc, pur sofisma, tornem al principi.
-“Sé que no sé…”.
-Impossible, no és pot “saber" i “no saber" al mateix temps, però es pot “saber només” una sola cosa: “que no sé”, la ignorància de tot excepte de…una sola cosa. Una sola sapiència, un sol coneixement, però ben sabut.
-Hem avançat gaire?
-Diria que no, que estem mes o menys com al principi. La cosa és bens simple: si saps que no saps, a partir d’aquí deixes de ser un soques de solemnitat i et converteixes en un ignorant universal.
-Justa la fusta!, la ignorància és la mare del coneixement.
-Perfecte, i doncs la saviesa…?
-La saviesa hauria de ser el pare, oi?.
-No, la saviesa hauria de ser la mare i la ignorància el pare, siguem políticament correctes, cony!
-Bé tan és, la Ignorància prenya a la Saviesa, i què. Quan batejarem al Coneixement?
-Primer hauria de néixer, cosa que no és gens segura tenint un pare que tot ho ignora i una mare que no serà tan panfila de deixar-se prenyar per un indocumentat que, per definició, no la sabrà estimar i és impossible que sàpiga fecundar-la. La saviesa, en tot cas, hauria de ser el pare i posar la llavor a la ignorància! Si encara fos guapa….
-Ja ens hem tornat a embolicar, no anem be per aquest camí, estem atribuint qualitats a conceptes immaterials, entelèquies, fem volar coloms!
-Espera, espera, fecundar a la ignorància és un principi de saviesa, no en naixerà La Saviesa en persona, però per poc que funcioni la genètica, a veure, al cap de uns centenars de generacions, acoblant-se als seus propis fills i filles podem haver avançat cap a…..
-La degeneració!
-Tampoc és això, ham de confiar que el saber s’imposi, que sigui un caràcter dominant del codi genètic, que es reprodueixi. D’aquí al 21.014 serem tots savis!
-O independents.
-Això sí que sé que no ho sé i ho voldria saber.
Ara mateix no sabem si això va passar, passarà o no. No sabem ni tan sols si és possible que passi, no sabem si hem imaginat que pugui passar o si realment és possible que no sigui impossible
No sé si tot això ho entendrà algú, ni jo.
Encara cerco el “només”, algú em pot ajudar?.
Només una mica.
Gràcies.
Si dius que saps que no saps res, ja saps alguna cosa Ara bé, si és del saber absolut del que m’estàs parlant… jo, prefereixo ignorar-lo. Tothom sap el que sap o el que té ganes de saber. Seria molt avorrit el fet de saber-ho tot. La gràcia és saber algunes coses, algunes, més que d’altres i no fer-ne de tot i de la vida, un concurs. I què si saps molt o poc o només saps una sola cosa?……… Jo, el que si sé, és que et seguiré llegint, per tant, afegeix-hi una cosa més a la teva benvolguda “ignorància”. Avui ja saps dues coses; Notes si la teva ignorància s’ha encongit?