Zoom sobre l’esdevenidor
Prop del poble hi havia una llacuna, petita, on els peixos criaven i els pescadors locals, des de temps immemorial, havien llançat la canya per afegir varietat a la seva dieta, i com que els peixos criaven mes que no en pescaven ningú s’havia preguntat mai perquè hi havia peix.
Un dia però, uns caps calents d’aquells que tenen al cervell massa monetària en lloc de massa encefàlica, varen construir una presa i inundaren la plana, la llacuna i el poble amb les aigües d’un immens pantà, que repoblaren amb varietats de peixos de creixement ràpid que criaven de manera meteòrica i desaforada.
Hi va haver progressivament una invasió de canyes, xarxes i arts de pesca sofisticats que saturà l’embassament de paranys de tot tipus per part de gent vinguda de lluny que no havia pescat en sa vida, atrets pel negoci del peix abundant. Al cap d’un temps, varen ser tanta gent que tot el país i els països del costat es reconvertiren en llacunes i pantans fins empantanegar-ho tot.
Allò era Xauxa, i eren milions els que s’hi feien la barba d’or i les escates de plata, tants, que els escèptics pescadors locals que havien abandonat la pesca ancestral, hi tornaren per participar del festí de l’abundància, però ja no es menjaven els seus peixos com antany, doncs valien massa diners, sinó que compraven i consumien monstres abissals congelats que provenien de l’Atlàntic Sud, portats en vaixells congeladors des de dotze mil quilòmetres de distància, mes barats que el peix del costat de casa.
La transformació de l’economia de la canya a la del arramblament va ser gradual, va durar tant que la memòria de la transició entre l’una i l’altre es va perdre entre les neurones desendreçades que mai connecten enlloc, però son allà, ignorades dins el cervell dels antics pescadors de canya. Tothom s’havia acostumat al creixement i a l’abundància sense límit.
Però un dia algú va treure el tap del fons del pantà, el desguàs era petit i l’aigua no va baixar de cop encara que si constantment. Ningú es va preocupar fins que la por i el mal vingueren junts, s’acabava l’aigua. Aleshores obriren les comportes de les preses i el desguas també s’empassà els rius.
Establerta l’economia del peix fàcil, i encara que sembli mentida, a ningú li havia passat per la barretina que sense aigua no hi ha peix.
Amb el pantà buit, tota l’obsessió dels cervells de massa monetària i desencefalitzada era seguir tirant peixos al pantà, perquè l’aigua un dia o altre pujaria i tot seria com abans. Els peixos morien, els pescadors oportunistes varen abandonar la pesca i els locals ja s’havien acostumat als congelats.
La monumental infraestructura d’arts de pesca, les conserves de pesca, el turisme de pesca, les llotges de pesca, esllanguien.
El Viver Central de Pesca (VCP), en un esforç desesperat per fer creixer inexistents peixos, fabricaren bilions de peixos de plàstic -igualets que els de veritat- i els llençaren a la llacuna per mirar d’enganyar a la classe pescadora deprimida.
Però l’aigua no tornava, al contrari, on abans hi havia hagut el llit dels peixos, ara hi creixien arreu plantes desconegudes que la gent entre encuriosida i necessitada de supervivència volia tastar.
Però es va prohibir, perquè el control de l’alimentació era en mans de la Direcció Mundial dels Tècnics en Alimentació Piscícola (DIMUTEALIPI), i la Direcció de l’Economia Piscícola (DIECOPI) no estava disposada a perdre els diners invertits en l’economia basada en el peix.
………………………………………………………………………………………….
La continuació d’aquesta història encara és oberta i cadascú hi pot escriure el que mes li agradi, no és cec el qui no hi veu sinó el que no hi vol veure.
Confondre una mina marina amb un virus es qüestió de parar atenció en els detalls. Tant una com l’altre son rodons i tenen punxes, però mentre la mina es veu a simple vista, per veure i identificar un virus cal el microscopi.