Cafè en gra

M?acabo de
prendre un cafè al bar del costat, n?he pagat noranta-cinc cèntims. El
president del govern en paga vuitanta. El cafè com cal no te preu, tot allò que
es fa com cal no te preu, el preu de les coses no és el que et cobren sinó el
que valen. Qui paga un preu excessiu per allò que no ho val es menysprea a si
mateix, no és pas una qüestió de tenir o no diners suficients.

El bar del
costat el porta una noia amable i simpàtica, de vegades quan tanco la paradeta
i ha de venir algú fora d?hores deixo les claus a la Berta, la noia del bar. No
la conec mes que d?anar a fer el cafè i xerrar quatre paraules, però li deixo
les claus.

Tots som uns
ésser menyspreables, sempre paguem les coses mes cares del que valen. El cafè al bar del costat no el trobaria car a euro i mig, o més. No per el cafè en sí,
sinó per la comoditat, el tracte, la simpatia, el dir hola amb cara riallera.
Si em llegís potser me?l apujaria, o no.

Proliferen
cada cop mes aquells que venen viatges exclusius, vins exclusius, delicatessen,
la cua per anar al Bullit és de mesos, i no es dina millor que a casa, el nivell de
renda marca el límit inferior del que paga aquell que no s?ho pot permetre, és
la llei del mercat, i la tenim tan assumida que tenir estalvis és d?indigent.
El pitjor de tot és que és cert.

Pagaria molt
per no tenir res i disposar cada dia del necessari, tenir el temps llarg sense
termini pera acabar, no haver de marcar un ritme aliè i anar fent amb el propi,
poder-me entendre amb qui m?entendria si no fos per els obstacles que ens posen.

El preu just
és aquell que s?ho val i es paga amb satisfacció, ja podem veure doncs que la
majoria de preus son injustos. Però els paguem igual; alguns per la
irrefrenable dèria del voler, altres per la irrefrenable pressió del Poder.

He llegit
que un constructor de Madrid ha venut mes de quatre-cents pisos a una cinquena
part del que se?n hauria pagat normalment. I no hi ha perdut diners. La majoria
ha comprat pisos cinc vegades per sobre del seu preu just, sabent-ho. I si no
els hagués comprat?

Hauria
ajudat a arribar al preu just i hauria mostrat tenir autoestima, allò que ens
falta. Ens arrossega la irrefrenable dèria del voler.

La
irrefrenable dèria del Poder ens porta a representacions delirants al Teatre
Parlamentari, com la d?avui (molt millor el Bagdad, que un sap a què hi va).

No he comprat entrada, però me la cobren igual, no
és gens barata: un grapat d?actors fracassats i un centenar llarg d?extres
representen una pantomima sense text, sense ?plot?, sense final, sense cap ni
peus. Rebregats, panxuts, ullerosos, acrostonats, allisen un paperam rebregat també, i parlen d’un fetus inviable que va nèixer amb fòrceps. Els Tribuns Mesetaris, no tan malvats potser, desendollaran aviat l’incubadora. L’eutanasia per el petit Estatut, com li posaren al nèixer de part provocat, li serà misericordiosa.

Son els que
prenen cafès a vuitanta cèntims, al bar parlamentari, mes barat que en un
economat, perquè els seus sous deuen ser curts, com el gambals que gasten.
Sempre es tracta de posar-se en desacord, oposar-se, donar-se el cul, excitar
als excitables, perbocar fel.

Quin seria
el preu just d?aquest esdeveniments teatralitzats?, vuitanta cèntims?, ens
haurien de tornar els calés?

Ni això, el
preu just és la desaparició de l?escenari, del primer a l?últim. Cap del
politics actuals, cap del partits actuals mereix que nosaltres, menyspreables
pagadors d?objectes sobrevalorats en paguem el preu d?un cafè barat.

El Comerç Just,
també s?haurà d?acabar imposant en la política, tenim tots els iogurts
caducats, o podrits. Puten.

Fem un
cafè? Berta!, si et plau….