Cafè en gra

No tinc garantia, vaig arribar al mon sense aquest
certificat i els meus pares tampoc en tenien, de manera que sóc un producte no
homologat ni testat. Vaig passar per l’escola i allà tampoc em van garantir ni
els coneixements ni la formació personal que avui arrossego o de la que em valoro. Hauria
pogut sortir d’una parada del mercat de les Glòries o de Sant Antoni, producte
venturer, o de la mà d’un artesà sense títol, d’entre els dits d’Stradivarius o
de la falda d’una mocadera.

Els que m’han comprat o llogat ho han fet amb la bona fe o el cop
d’ull de que el producte “jo” tenia la qualitat que cercaven o, si mes no, era
la millor qualitat que podien trobar en aquell moment, se’n han fiat de la meva
paraula i ells sabran si els ha sortit bé la jugada –seria imprudent que ho
digués jo- o en cas de tenir una garantia per escrit, haurien reclamat una
reparació, un canvi, o danys i perjudicis.

Soc venturer en tot, i la ventura és la garantia de
solvència que puc donar, l’atzar conforma el preàmbul del meu llibre de
reclamacions que estenc a tothom qui me’l demana i deixo que cadascú hi
escrigui les clàusules que li plaguin. Les signaré sense dubtar-ho. Per atzar
estic avui escrivint, l’atzar em portà al quart planeta solar on resto i
restaré fins que l’atzar em faci desaparèixer del mon dels vius.

L’atzar.

Del desconeixement dels fets i les lleis que els
regeixen en diem atzar. Sabem tan poc de tot o tant de tan poc que no estem
capacitats per garantir res, la majoria del fets transcendentals que han
conformat la nostra vida han vingut de manera inesperada: la primera feina que
ha encarrilat tota una carrera professional, la persona que un dia ens va fer
“doing!” i amb qui hem acabat compartint mes anys de vida, el barri i el lloc
on vivim, els amics… quina garantia prèvia ens podia garantir tot això?

Les garanties comercials i professionals, les
assegurances, son només l’empara d’un preu pagat que no emparen gaire res, però
ens insensibilitza l’intranquil·litat de
la mala sort, de l’atzar negatiu. Heu anat mai a reclamar una garantia a la
botiga? Fins això fa mandra molts cops i acabem llençant l’aparell i
comprant-ne un de nou perquè el que tenim, amb dos anys de garantia, ja ha
quedat antiquat, però mai l’hauríem comprat sense garantia.

Les garanties polítiques i socials són les que em
fan mes gràcia, el mon garantista que ens venen
no te res a veure amb el mon real. Ho sabem, però ens hem acostumat a la
il·lusió de la garantia, a l’engany de la seguretat.

Hi ha molta gent presonera de la pròpia inseguretat
que mira a traves dels barrots de la seva cel·la personal la clau pintada que
mai els obrirà la porta, ja ho saben que és una pintura hiperrealista però els
fa l’efecte d’un vàlium.

És mes sensat i mes barat tenir com a única
garantia la seva caducitat, la garantia caducada és el motor del canvi, som
vius perquè no tenim garantia de per vida, la transformació és l’adaptació que
hem de fer a les lleis inconegudes de l’atzar.

La meva seriositat i solvència no queda emparada
per cap garantia, però sempre “us hi estaré”, una fórmula en desús emprada
abans quan anaves a comprar a cal adroguer o a et feies un vestit a cal sastre,
i que volia dir que et donava la garantia no escrita mes amplia que és pot
donar, la pròpia honradesa.