Cucarella

Llegesc l’article que Antonio (sic) Puigverd va publicar
a La Vanguardia i que el periòdic Levante ha reproduït avui. La Vanguardia
és aqueix periòdic que diu que és per a gent que pensa diferent, però no em
fotràs tort que per un ull t’hi veus!, i el Levante és el periòdic que porta
per divisa professional els versos d’en Turmeda: “Diners fan vui al món lo joc
e fan honor a molt badoc”. Per això, per diners, cada dia donen puntual notícia
de les opinions i activitats del partit ultradretà que dirigeix el falangista
Sentandreu, Coalición Valenciana y de las
JONS. [continua…]

A Puigverd ja li tenia apamades les idees. Me’n vaig fer
ressò arran d’unes deplorables opinions seues en una tertúlia de Catalunya
Ràdio, a propòsit, precisament, del País Valencià, en què comparava la idea dels
Països Catalans amb el nacionalisme expansionista serbi. Aquell post el vaig titular: «Patètics
tertulians catalunyesos». I Puigvert, en aquest article d’ara que ha publicat primerament a
La Vanguardia, insisteix a mostrar la
seua profunda ignorància sobre la història recent del País Valencià, història
plagada d’agressions i terrorisme, i desconeix (vull pensar-ho si més no) la complicitat, aleshores i ara, del PSOE
en aquesta història negra dels valencians. Esmenta Joan Fuster, a qui poc deu haver
llegit si el pren per una mena de líder polític, fins i tot deu ignorar que intentaren matar-lo amb una bomba que va
destrossar bona part de sa casa. Antoni Puigverd toca d’oïda una partitura que
ell, de més a més, interpreta desafinant-la amb una bona dosi de tòpics i
prejudicis. És clar que amb aquest patètic article ha pretès eixir en ajuda del
seu correligionari Juan Ignacio Pla, el polític de sang d’orxata i pasta de
moniato.

Hi diu Puigverd: «”Idioma valenciano”. Ésta es la definición de la
lengua autóctona de la Comunidad Valenciana que PP y PSOE han pactado. Y una
vez más, el catalanismo cultural, incapaz de plantearse la pregunta básica, la
pregunta previa (¿por qué son tan minoritarias las tesis de Joan Fuster en
Valencia?), reacciona con tristeza apocalíptica: la lengua ha sido desmembrada. Una tristeza que inyecta
nuevas dosis de pesimismo en el cuerpo, cada vez más depresivo, de la cultura
en catalán. No importa que los dos grandes partidos de la Comunidad representen
a una gran mayoría de los valencianos.»

Però
el “demòcrata” Puigverd defuig, potser perquè els menysprea, el gran nombre de
valencians que amb el pacte PP-PSOE no poden tenir representació política.
Defuig el “demòcrata” Puigverd també que al País Valencià els mitjans de
comunicació públics (i la majoria dels privats) manipulen la informació en
benefici del partit en el govern, com ja es feia durant l’època del seus
correligionaris del PSOE, en què fins i tot s’hi prohibien paraules sospitoses
de “catalanitat”. Ho va fer Lerma i ho va fer camps. Merda del mateix budell,
doncs. Molts valencians i valencianes (músics, cantants, escriptors…) estem
prohibits als mitjans de comunicació que paguem entre tots, però on només
apareix la cultura espanyola. La nostra, la catalana, nombrosa i fecunda, no hi
existeix: està prohibida. Potser Puigverd pensarà que “democràticament”.

Continuem
amb la prèdica de Puigverd: «Sin la
existencia en Catalunya de una economía muy distinta de la del resto de España,
la cultura en catalán habría tenido un rápido final: cuando acabó la moda
romántica, la cultura provenzal se diluyó en la francesa. Los intereses de la
clase dirigente catalana coincidieron, en el plano simbólico y reivindicativo,
con los de la naciente corriente cultural catalanista. Y esta alianza (no
siempre fácil, llena de contradicciones) explica el progreso popular y político
en Catalunya de la ecuación llengua = pàtria . Este fenómeno no se produjo en
Valencia. Algunos núcleos intelectuales se acercaron al movimiento catalanista,
pero se trataba de una adhesión sin raíces. A causa de esta desigual evolución
histórica, prenden en Valencia como el fuego los mecanismos victimistas propios
de todo movimiento nacionalista cuando se ensayan contra el fantasma de una
supuesta Catalunya expansiva. Y una muralla emocional cada vez más alta frena
cualquier posibilidad de colaboración y acuerdo.»

Remarque una idea sorprenent, per maniquea: «cuando acabó la moda romántica, la cultura provenzal se diluyó en la
francesa…» Ara en diuen
“diluir-se” d’allò que sempre s’ha dit “exterminar”.

«La fractura del valenciano es la más vistosa
(y dolorosa) demostración de que la ecuación llengua = pàtria produce hoy en
día grandes problemas al catalán, y ningún beneficio.»
«Es urgente abandonar el diagnóstico
romántico. La politización del catalán sirvió entonces. Hoy conduce a un
callejón sin salida. Es urgente despolitizar el pleito lingüístico español, que
tanto desgasta y desgarra. Que convierte todas las lenguas en un cuchillo
identitario. Pero no parece que las sociedades catalana, valenciana o española
estén por la labor. La creciente irritación territorial hispánica es un síntoma
más de las incertidumbres y peligros que el presente mundial está incubando.»

Remarque:
«Es urgente despolitizar el pleito
lingüístico español». L’article mostra la incomoditat dels regionalistes
catalans, que tan a gust escriuen dins el context espanyol com a catalans
simpàtics. És la incomoditat dels qui han acceptat una condició subalterna i
submissa i pretenen, per damunt de tot, defugir el conflicte. El català de
Puigverd té un abast de Comunidad
Autónoma Española. Fóra d’ací no existeix comunitat lingüística comuna amb
el País Valencià, amb les Illes, menys encara amb la Catalunya Nord, que serà,
segons Puigverd, indiscutiblement francesa. Deu ser Puigverd amic polític de l’ex-prefecete
Bonnet, avui en presó. I d’aqueix Frêche del PSF que aspirava a ser emperador
francès de la Septimània.

Sí,
senyor Puigverd, entenc la seu incomoditat. Vostè voldria ser un català feliç i
submís, però li incomoda que altres catalans li estiguen recordant que som una
nació ocupada, que els espanyols ens voldrien assimilats, castellanitzats
(ells sí que s’assemblen als expansionistes serbis, i en tenim bona prova des del Decreto de Nueva Planta als Principios
Fundamentales del Movimiento i l’actual Constitución
Española). Sí, imagine’s vostè en el gueto jueu de Varsòvia, i vostè, jueu
també malgrat que li resulta incòmode, queixant-se que hi ha jueus que es
resisteixen i que per culpa d’aquesta resistència els nazis estan irritats. Com
avui existeix aqueixa «irritación
territorial hispánica» de la que vostè se’n plany. Hi vessa patetisme,
senyor Puigverd. Als de la seua actitud al meu poble els diuen, ras i curt,
llepons.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!