Arxiu d'etiquetes: salut

Panteres grises de l’Empordà

Perdó pel títol, però estic segur que aquesta iniciativa és ben digna dels avis i àvies més actius de Nova York.

M’ha arribat informació interessant d’una colla de gent d’entre 55 i 70 anys que han engegat un projecte, el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Es tracta de dur a terme una reforma integral de l’edifici d’un antic hotel per construir una trentena d’apartaments d’uns 50 m2 amb habitació, una petita cuina, sala-menjador i bany ampli i adaptat. El projecte comptarà també amb amplis espais comunitaris com sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca-ordinadors, bugaderia, pàrquing, trasters, etc.

El mateix grup d’avis i àvies és responsable del desenvolupament del projecte i s’organitzen per tirar-lo endavant amb el suport tècnic d’una cooperativa d’habitatges no especulatius que es diu Sostre Cívic. Ja ho deia: panteres grises!

Cork – Vall d’Hebron

Do not go gentle into that good night,

Old age should burn and rave at close of day;

Rage, rage against the dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,

Because their words had forked no lightning they

Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright

Their frail deeds might have danced in a green bay,

Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,

And learn, too late, they grieved it on its way,

Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight

Blind eyes could blaze like meteors and be gay,

Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,

Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.

Do not go gentle into that good night.

Rage, rage against the dying of the light.

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari. Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.

Bicicleta i despesa en salut

He de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). On ho podria confirmar?

Descens natalitat

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però suposo que estarem d’acord que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat.

Per una banda, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que no tenen descendència.

El ritual de la mort

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

El decés d’una persona propera ens trasbalsa fortament i perdura en el temps malgrat l’esforç que fem per superar-ho. És impossible superar la mort d’algú per dues raons. En primer lloc, la impossibilitat de comprendre un fet, la mort, que està més enllà de cap explicació raonable; és el buit, el zero, el final, el no-res; jo, al menys, em vaig incapaç d’entendre aquesta buidor. En segon lloc, l’experiència personal és tan íntima que cap sistema de creences pot ajudar-nos decisivament a acceptar la mort.

Tanmateix, a les cerimònies funeràries es posa de manifest que l’única cosa que no queda fora de lloc davant el traspàs d’algú és la paraula, ja que la parla és el tret més característic dels humans i és quan deixem de ser-ho que això es fa més palès. És per aquesta raó que caldria disposar de rituals funeraris civils i no deixar l’experiència d’aquest darrer adéu exclusivament a mans de la religió.