Arxiu d'etiquetes: Salut

Família. Empatia.

Ens recullen i ens tornen a casa amb el seu cotxe, tot el camí greus i en silenci. Els ho agraeixo i crec que tinc sort de tenir la família que tinc. A vegades em sap greu de no fer més coses per ells. Quan han hagut de passar un mal tràngol, per exemple, em costa molt agafar el telèfon i dir unes paraules de confort, mostrar empatia. Dec tenir la mena de fòbia a parlar de què parlava l’altre dia, però ells no en tenen cap culpa i jo hauria de ser capaç de gestionar-ho més bé ni que fos per agraïment.

Sempre m’ha fet cosa trucar per telèfon. Per cert, sembla que el meu petit ha heredat aquesta fòbia de mi.

Cercar «empatia» al diccionari. I a l’enciclopèdia. Quina mena de diccionari? psicologia? filosofia?

Cork – Vall d’Hebron

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against th
e dying of the light.

Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.

Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.

Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.

Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.

And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.

A reveure

El fill gran se’n va i el petit i jo fugim del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, i ens traslladem a una habitació airejada, seca i neta del campus universitari.

Recollim les coses que ens emportarem i ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure.

I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.

De metges a Cork

Estem desorientats sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Per sort, la gent és molt amable i amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal no es pot fer res però la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork. A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera i ens preparen per la notícia; recordo moltes portes i passadissos, amb un metge gran d’aspecte venerable i un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè païm la notícia en la intimitat.

Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i allunyada.