Bruni-lda és nom de walkiria
Envejo als francesos al menys en una cosa, i es que
poden empassar-se la política amb un traguinyol de vi dolç i un de ranci mentre
aquí ens hem d’empassar el massapà pastós en sec. La dolça és la Bruni, es clar, i el ranci
en Sarko.
Quan el futbol de primera ha transcendit la seva
condició natural d’esport i ja és només espectacle, la política no ha de ser
menys i la hem de veure com una comèdia. Millor comedia dell arte que sainet posats a triar, i desentendre’s de cargolats anàlisi.
No llegeixo premsa rosa ni m’interessa el mes mínim, però aquelles primeres espases,
que paguem i votem perquè treguin el nas cada dia a tot arreu se’ls ha d’exigir
un nivell d’espectacle d’acord amb les expectatives que creen. No n’hi ha prou
amb la qualitat, del plat sinó que la guarnició es tan o més exigible. I quin
guarniment millor que els sentiments d’atracció-repulsió que garanteix l’espectacle
mediàtic dels els affaires del cor!
No cal dir que soc partidari de la Carla i en Nicolas i que si
per mi fos no hauria baixat gota la popularitat d’aquell cul de mal seure que
em recorda a Jean-Paul Belmondo de la
mateixa manera que la Bruni
em fa pensar en aquella altre mític monument que fou Raquel Welch (des) vestida
de dona neandertala “A milion Years Ago”, quin encant les neandertales!
M’avorreix la monotonia, el discurs mesurat, el dia
a dia, l’estratègia a llarg termini, les negociacions interminables, les rodes
de premsa arrugades de la Vega
eixuta i apergaminada, el discurs fred, encarregat al càtering, del president
José. No m’ho mereixo tot això, molts no ens ho mereixem (els viciosos de la
política sí).
L’espectacle és l’experiència vicària d’allò que voldríem
ser i mai serem, però al menys en fem un tast. El lideratge mai pot estar orfe d’espectacle,
en forma part com el timbre de la veu. Si a més hi ha resultats haurem arribat
a prop del nirvana sense fumar cap porro.
Brunilda és nom de valkiria. Les valkíries eren
unes deeses a qui Odín encarregà de portar el herois morts en lluita a la Valhalla, per seguir
lluitant desprès de morts en la batalla final.
La Carla Bruni te molt de valkiria
moderna, de Diana de Gales, de dona envejada i mordaçment lloada per les dones –una
forma subtil de destrucció massiva- i el Sarko podria ser aquell col·lega
penques amb sort a qui els homes envegem amb menys giragonses.
Envejo els francesos que tampoc tenen balances
fiscals però estan distrets amb la
Carla i el Sarko.
Em sap greu, però no ho podeu evitar, jo tampoc. Ho has hagut de dir: ” L’enveja i mordaç lloa… una forma subtil de destrucció massiva” de les dones, l’enveja dels homes “amb menys giragonses” Tópics que no ens fan gens de bé. Encara veig la lluïssor als ulls de Bruto, la fastigosa hipocresia i mediocritat d’en Bush… la brutal i malaltissa arma letal d’en Hitler, per no tenir giragonses fan feredat. No ens entenem en això, benvolgut, però tots dos ho patim, la tendència a l’abús de poder, amb les armes que sigui.