observava..
En Shayah, que fa teatre de l’invisible, avui m’ha convidat a dues actuacions o performances com ha observador invisible.
Primer els actors s’han preparat els esqueix que volien representar i que és el que volien que el públic captés.
Més tard aquests l’han representat devant els demés actors per
mostra-los el que pretenien explicar amb l’acció, els demés actors han
triat quin paper farien i
han anat preparant molt improvisadament com intervindrien en l’acció principal i finalment s’ha invitat als observadors perquè valoressin l’escena.
Avui en Shayah intervindrà en les classes que es donaran en la Universitat pirata.
+…
L’acció va transcorre ahir entre les 19h i 20h en ambdos autobusos l’un que
passava de les rambles cap a la Barceloneta i l’altre des de Plaça
Palau fins a passeig de Gràcia que és el temps que els diferents actors han necessitat per
anar pujant i fer les actuacions, que pels demés viatgers eren reals,
però els actors eren invisibles
com a actors i l’acció, totalment fictícia però versemblant pels usuaris
del autobús en aquest cas. Quasi tots els actors han anat entrant a la mateixa
parada i s’han anat
situat en la part mig darrera del autobús…
Els viatgers no sabien que actuaven, eren invisibles, un actor feia de
víctima, un xicot francès, i un altre actriu, l’assetjadora d’aquí.
Es tractava de que una dona li deia a un home que ell, precisament,
estava assegut al seu seient, que ella sempre agafava l’autobús a la
mateixa hora i el mateix lloc i que havia de cedir-li el seient. Era una provocació per mostrar la intolerància.
Llavors han començat a actuar simulant que discutien. El passatger
assetjat li deia que no havia de fer-ho perquè ell seia allà on li
venia de gust i que hi havia altres places lliures que seies en un altre lloc, l’actriu assetjadora
li deia que no tenia cap dret perquè era estranger i només venien a
treure la feina als espanyols.
Els passatgers de l’autobús s’ho miraven amb estranyesa, però no
intervenien, o miraven cap un altre costat, llavors hi havia 4 actors més
que intervenien uns a favor i els altre en contra i s’hi ha començat a implicar la gent de
l’autobús, unes dones grans li han dit a l’actriu assetjadora, que si
es creia que tenia reservat el seien, d’altres que era una pija, val que ja estava bé, que callés.
D’altres li deien a l’actor assetjat que no s’havia d’aixecar i
d’altres que es neguitejaven i abandonaven la zona de conflicte i marxaven del lloc on es
situava l’escena. Finalment l’assetjat ha cedit i s’ha aixecat i la
actriu, s’hi ha assegut i els actors observadors han intervingut foten-li bronca tant a
l’un com a l’altre els uns perquè havia cedit, i els altres posant-se
del costat de l’assetjadora… que la dona tenia raó… però una vegada ha pres
possessió del seien s’ha anat calmant la cosa i els actors i els
observadors hem anat marxant…la gent que murmurava s’ha calmat, ho han deixat estar.
Les
cares del públic, els vitgers, t’expressaven el que anaven sentint, jo m’he partit de
riure però m’he contingut.
En una segona intervenció en un altre autobús uns joves s’han ficat amb
l’assetjat dient-li que la dona tenia raó que era un guiri, i llavors un africà
s’ha eixancat i s’ha
emprenyat deien-li la dona que si havia d’anar al psiquiatre. Hi ha
agut uns moments de tensió entre l’actor assetjat i uns joves que li
anaven fotent brega, posant-se al costat de la dona-actriu assetjadora… però no ha passat de tensió.
observava…
Teatre invisible
hola!
mercès, m’ha agradat molt llegir aqui la crónica, abans de que m’ho expliqués en Shayah.
tot plegat és una provocació i el públic no s’assabenta de que és teatre? O al final ho dieu?
El que trobo és que no es surt de ser una provocació i no ens fa anar cap a una mirada més tolerant i positiva cap als “foranis” (me refereixo a la societat en general)
Feu trontollar esquemes, participar i replantejar el que passa al dia dia; me falta el punt de saber si realment aquest teatre està pensat així.
Bon dia, romaní de mata. Flors blaves o blanques? Molt interessant l’experiència que contes, l’agitació, el contrast. A mi també m’interessa saber si a la fi ho feu saber
Molt bona crònica
amb una bona foto.
escriure també el meu anàlisi d’aquesta petita experiència de teatre, dit “invisible”.
Tu Romani et
presentes com observador, però també
actuaves. Si et pijaves de riure per dintre i et mantenies durant l’actuació serio, curiós, escoltant, i observant, és que
actuaves. Per tan, si vols ésser precís, hauries de dir “actuaves d’observador”.
De fet, ningú es
va donar compte, ni per un moment, que era teatre. Aleshores podem dir que ja
fou un èxit.
Segons com ho
havien preparat, hi havia:
1.
Els dos actors (l’oprimit
i l’opressor) :
l’estranger amb pinta de no treballar, bohemi.
i la senyora espanyolista, fatxa,
racista, conservadora i decidida, amb valors molt arrelats.
Ho varen fer bé.
L’actriu “opressora” li anava donant
canya a l’estrenger fins que gent de l’autobús va començar a reaccionar.
2.
També hi
participàvem tres testimonis. Fèiem
de passatgers, simulant intervenir espontàniament..
Un noieta alemanya, paradoxalment
“una estrangera” i un senyor català
anaven a favor de la senyora fatxa i racista.
Jo anava a favor de
l’estranger oprimit, insultat, es a dir, contra la dona fatxa. De fet, interveníem per a animar la gent a participar.
3.
I dos, observadors
invisibles, que ja varen dir que sols s’ho mirarien, com explica en Romani.
L’acció.
El nostre teatre
sols era per a estimular l’expressió de la gent, la reacció de la gent davant
una opressió, i disfrutar de la seva actuació.
El nostre teatre,
assajat i preparat en part, i en bona part espontani, era sols un catalitzador
de la reacció de la gent davant una opressió. Experimentar com reaccionen la gent del carrer a una opressió.
No cal dir que l’important
és el teatre de la gent del carrer,
Com explica en Romaní,
en la primera experiència dues dones de
l’autobús varen reaccionar i intervenir contra l’opressora, amb gràcia, humor i
ironia. En la segona, un negre, abans de baixar, va aprofitar per dir a la
senyora agresora i racista “Usted señora necesita ir al psiquiatra”. I va
baixar. Ho varen fer millor que nosaltres.
D’altres passatgers
sorpresos, no deien res, però actuaven “canviant de lloc”, no volent saber res,
o allunyar-se del problema, com dient “ja s’ho arreglaran”, o pensant “aquesta senyora s’està passant ,
però millor no dir res”. Ho devien comentar
més tard a la casa. L’actuació majoritaria dels que callen, callant. Aixi estem com estem.
El que fou
important es que alguns passatgers reaccionessin contra l’opressió evident i
manifesta d’una dona racista contra un estranger. Això vol dir que la construció
d’una escena d’opressió, va funcionar
De fet no és
teatre invisible , si se’l mira com jo ho miro.
El teatre que fan
els actors i testimonis no és el més important. L’escenari real, tampoc. El
vestuari real tampoc, L’important son les actuacions de la gent del carrer, que
no saben que estant actuant i per tant completament espontànies i sinceres. Aquest
teatre de la gent corrent del carrer
fou visible per a nosaltres, que érem el públic.
Es un canvi de rols: Els actors soms el públic i la gent del carrer
son els actors.
De fet, nosaltres ens miràvem massa a nosaltres perquèRomani
érem amateurs “actors d’un diumenge” i
estavem pendents del que haviem de fer. Però crec que l’important passava en les
intervencions i no-intervencions dels passatgers. Per això son importants les
observacions d’en
de mata
“I vosotros ¿por qué os
reís?” .
Jo vaig sentir
que l’actuació podria derivar a altre cosa (que la de mostrar una situació d’opressió
sobre un estranger) quan l’estrenger es
va dirigir als 6-7 joves que havien abandonat el seient (tres parelles), i
gaudien de l’actuació de la fatxa ““I vosotros ¿por qué os reís?”. Un dels
joves va respondre violentament i provocadorament dient
que ells fan el que els dona la gana i que ell no n’ha de fer res, etc. Una
agressivitat semblant als de Alcorcón.
Ens ho varem
passar bé.
Retinc dels
comentaris que varem fer desprès en un bar:
–
Davant
injustícies i opressions, molts callen, no si fiquen, no diuen res. Així com en
la vida normal.
–
L’escena
imaginada i escenificada és increïble, absurda. “Però la realitat supera
aquesta ficció”, com els esdeveniments ens demostren dia a dia. I per tan no
resulta estranya, ni impossible. Tot el contrari.
–
–
Hi hagué
actuacions d’agrair, les de passatgers que reaccionaren contra d’injustícia “representada”
i d’alguna manera es solidaritzaren amb
“l’oprimit”.
–
Es un
privilegi veure en directe un reality -espectacle social, polític, i no
comercial, d’actors anònims. ,
–
Varem
gaudir com espectadors d’un teatre que nosaltres varem ajudar a construir,
–
El
preu del teatre fou econòmic: el cost del passatge d’un autobús.
–
Érem actors i públic invisible en busca
d’actors i en busca d’un final maco a un conflicte planteixat, ( una opressió o
injustícia exposada)
–
Es
molt agradable de fer un paper diferent en la vida quotidiana, sortir del propi
paper, simular, fer teatre, provocar
situacions que ens fan reflexionar,
–
–
Quan
fem el pròxim ?
. A qui si li ocorre una opressió per a representar?
De fet, en Romaní
amb el seu blog, ja m’ha engrescat a fer un blog, i a fer teatre en d’invisibilitat
d’un pseudònim per així expressar-nos més com soms.
Felí d’Empordà
El Teatre de l’Invisible és molt bó i recomanable per als actors i directors!:
Els espectadors entren en un teatre (havent pagat l’entrada) i no veuen res durant mitja hora. Els actors (i el director) estan al Carib, fent unes vacancetes que es mereixen. Cau el teló. Encara que la gent xiuli, l’èxit està assegurat! (i ja s’havia advertit en el títol i en en gènere)…