Cafè en gra

Quan estavem fent el sopar, a través de la finestra de la cuina, ens arribaven les converses d’ocells des del bosc d’heura de la paret del veí. Quina piuladissa! Qué es deuen explicar els pardals?

A aquesta hora tardana, al caient de la tarda, al capvespre, hi ha una curta estona que convida a girar full. Els tràfecs del dia, millor o pitjor, ja s’han acabat. El que no s’han pogut fer avui, ho deixarem per demà i passarem de l’atabalemnt de la feina a la serenor del repòs.

Mentre el dia mort seguin l’estela del sol, i els perfils retallats de les muntanyes de Cabrera i del Montseny s’engrandeixen com una taca fosca o vaporosa per sota dels primers punts celests, hi ha uns moments propicis perque els pensaments deixin de trontollar i torni la calma que es va perdre quan encara no haviem nascut. 

La racionalitat ens ha servit per dominar el mon, però desconeixem la llengua dels ocells. Només en els contes les besties parlen com nosaltres i els beneitons entenen el raucar de les granotes, el xiular de les serps i el piular de estadans dels aires.

Que lluny que som dels nostres veïns irraccionals amb els que compartim bona part del genoma. Es una sort viure en un lloc on encara la natura no ha estat enterrada totalment sota el ciment o l’asfalt (però m’agrada que no tothom pensi així, d’altra manera hauria d’anar a viure a ciutat) i tanmateix els ritmes s’acomodin a les pautes que marca la nit/dia, foscor/claror, calor/fresca.

Quasi tots aquells que esgarrapem les tecles que ens connecten a la blogosfera, tendim al comentari mes o menys crispat, a la crítica del que ens sembla injust, i sovint oblidem pasar full i tancar del tot el llibre del dia i obrir el poemari de la nit.

Fa una estona que encara m’encenia amb tristes aventures del cervell, que meditava els meus neguits del dia i l’esparança d’un camíi novell.
Ara, mar de quitrà, cel color d’heura, esborreu dolçament el meu desig no vull pensar ni vull veure ni creure i tant me fa les vores com el mig

Josep Mª de Segarra (Cançons de rem i de vela)

Demà, quan em trobi el conill que cada dia creua el camí per davant meu, i els pardals surtin de la suite de l’heura i baixin al manjador, al self-service dels camps plens de llavors i cucs per anar fent la viu-viu procuraré recordar durant el dia que l’esforç del treball es un invent que serveix per haver de pagar allò que els que piulen a l’heura del veí, tenen gratuïtament.