Jo primer voldria un país
Tenim una contrada i un paisatge, un país que és un poc nostre, un país que ja anem fent, com cantava en Raimon. Fent i desfent i com la sardana. Un país no es una raça ni una religió (ni que sigui la religió de la laïcitat). Algú se li acudiria parlar dels estats nòrdics? No, en diem els països nòrdics, i sembla que funcionen com a estat independent, hi viu molta gent que no son nòrdics però se’n han sortit, son reconeguts com a Estat perquè els oriünds han construint un país capaç de fer-lo sentir als nouvinguts. Créixer com a país és la via per a tenirun estat, no l’única, un altre és tenir una potent força militar, però quedafora d’aquest comentari.
Omplir els carrers el dia 11 de setembre o signar per les seleccions catalanes o per l’independència no ens fer créixer com a país, atendre en català en una botiga quan el client ens parla en castellà sí. Aquest costum que aquí a la meva comarca era molt estès,
d’un temps ençà s’està abandonant ràpidament.
També hi ha altres indicadors, com l’idioma d’entrada de les pagines web, els cartells del carrer, l’atenció telefònica, l’etiquetatge, l’interés per la història pròpia, l’addicció a cadenes i programes televisius de caire marcadament espanyolitzant. Son indicadors mes fiables que el nombre de manifestants d’un dia. Les dades no són encoratjadores.
Tampoc tenim gairespersonatges coneguts que exerceixin com a catalans. Dels esportistes no cal ni parlar-ne, sobrarien dits d’una mà per comptar els que han adquirit en alguna ocasió algun grau de compromís amb el país que habiten. No parlo dels Gasols ni Xavis, em ve al cap la selecció espanyola de hoquei, on desprès del cacau de Macau, els jugadors catalans? (alguns d’ells veïns meus) no van tenir cap empatx de canviar de camiseta.
Si fes referència amb noms i situacions a les patums de la lírica, de la literatura, de l’art,
que hem encimellat com a catalans universals?, sense cap mereixement, aquest article es convertiria en un llibre.
Perquè totes aquestes celebritats passen de definir-se com a catalans?. Ja sabem que les estrelles son narcisistes, egoistes, autocontemplatives, insolidàries, neurotico-maniátiques, però no son imbècils. Si sentissin el refús del país, el seu comportament seria diferent, per pur egoisme es clar, però el país català no existeix com a tal a l’hora d’alçar ídols.
Si passem al terreny empresarial, ai!. La pàtria es porta ben a la vora del cor (quan es du
americana amb butxaca interior) i una miserable guerra del cava acaba els neulers als gurús empresarials que ofereixen ofrenes rojigualdas per aplacar la fam devoradora del ídol de la competència. Una altra decepció.
He observat en les manifestacions que he anat, en proclames catalanistes i també en l’encès to d’alguns blocs, un tarannà que s’assembla mes al Katalonien über alles que podria cridar darrera un micròfon un Adolf català, que no pas el de establir ponts i lligams amb qui, amb idees de dreta o d’esquerra, podria compartir un projecte de país comú. Aquest greu defecte s’estén, d’una forma mes imperdonable, als grups polítics i als seu
portantveus.
On és el país?. Som un país petit, minúscul, son un nanopaís. Els estats requereixen com a mínim una tallaM o L de país, i millor si és una XXL.
Jordi Pujol es va dedicar en una primera etapa a fer país i la va encertar tant, com va
desaprofitar una segona etapa en que va decidir que ja era hora de fer política i negoci. Va enfocar bé la fabricació, però no ho va saber comercialitzar. Les rebaixes es fan per fer negoci, no només perquè ens comprin. Així i tot crec que és un dels (pocs) politics que s’ha guanyat el respecte també d’aquells que el critiquen. S’hi va fer i es va fer creïble, altra cosa son els seus encerts i desencerts.
Si un dia, votant, podéssim tenir un país independent segur que aniria a votar que sí, tot i que com a autoexiliat polític en el país interior només participo en les votacions abstenint-me. Però hi aniria amb la inquietud de no saber en quines mans cauríem.
Si el país fos fort i ben travat no hauríem de témer gaire, però tenim un país dividit en moltes parts i aixíno es va enlloc.
Moltes vegades llegeixo comentaris de gent que diu “i què mes hi podem fer”?. Santa paraula aquesta de fer!.
El cert es que ens hi varem fer mes en temps franquistes que ara, i l’únic explicació que hi trobo és el compromís que suposava optar per jugar-se-la. Res uneix mes que la precarietat, i ara el personal va fart. L’estat del benestar, seria la traducció moderna del panem et circenses.
Un país no es fa a base d’unions polítiques, així es fa un estat, o un imperi. No m’agradaria que els països catalans (culturals) s’haguessin de materialitzar políticament a
través d’un anchluss d’estar per casa, tampoc.
Em temo no satisfer amb aquests comentaris a aquells que volen que els donin solucions miraculoses, jo simplement sóc un observador que no s’entusiasma fàcilment.
El gènere és a l’aparador, calen politics que el sàpiguen vendre. Al gènere, no a ells
mateixos. Si algú en coneix algun que m’ho digui.
Els polítics pensen en la propera contesa electoral, l’estadista en la propera generació. Vet aqui la misèria de la nostra clase política.
A banda, la majoria de la gent "hi passa" sinó com s’enten que un esportista (posem per cas) que un dia surti amb l’estelada al dia següent es proclami orgullós de jugar amb la seleccíó espanyola i no s’hi indigni ningú? No vull que l’apedreguin és clar, però una mostra de rebuig o menyspreu seria lògica en un país amb un mínim d’orgull.
I una altra cosa, potser sents crits preocupants de tipus "ultra" en les manifestacions. No ho sé, fa temps que no hi vaig. No crec que siguin majoritaris ni molt menys. Condemnables sí, tan com els que fan des de "l’altra banda" amb total desvergonyiment i impunitat.