Cafè en gra

Hauria de ploure, no pas tamborinades com ahir, sinó
una pluja suau i llarga com quan plou a l’hivern, la terra ho necessita perquè
les tomaqueres s’enfilin com cal. Però avui fa sol, fa un dia radiant i
encalitjat que no em deixa veure el perfil del Turó de l’Home i amb prou feines
la retallada plana dels cims del Cabrerés. Ara tot just toquen les deu al
campanar i la xerradissa dels ocells va
minvant amb la calor que es comença a sentir. Sí, farà calor, però dins de casa, amb el balcó obert i les
cortines tirades, hi ha encara una temperatura agradable.

Feia quinze dies que no podia gaudir d’un diumenge
com cal, sense cap compromís laboral o social, un diumenge per fer el que em
vingui bé i no encaparrar-me amb res, un diumenge com aquells quan, de petit,
sortia amb el pare a caminar pels rodals del poble i tornàvem a casa a l’hora
de dinar havent collit uns joncs verds per construir a la tarda unes piragües on
transportar els indis i els cowboys -aquelles indestructibles figuretes de
plàstic dur, pintades artesanalment – i muntar una guerra al safareig.

Sí, aleshores, cosa de l’edat, encara estàvem en ple
franquisme i tots sabíem a quin joc jugaven els manaies, però també, -cosa de
l’edat d’aleshores- esperàvem que un dia allò s’acabaria i arribaria una llibertat idealitzada, que
amb la mort del tio Paco es va deixar veure per un fugaç moment.

Hi ha sempre un moment entre la caiguda d’una
dictadura i el canvi de règim en que tots els ideals semblen a l’abast, però es
sols un miratge provocat per el cansament d’una llarga espera i la set de
justícia dels caminants, que s’acaba calmant
amb una beguda refrescant de marca, o
la mateixa aigua embotellada que cal pagar, en comptes de l’aigua
corrent de la font.

Fa quinze dies, -coincidint casualment amb la
campanya de propaganda política- que vaig molt enfeinat i no he sentit res ni vist res, d’anuncis ni de notícies. Les poques vegades que he vist la TV m’he quedat al canal on feien futbol o algun
reportatge d’esports o de natura a l’aire lliure, i he durat poc abans de
dormir incòmode i prémer el botó d’apagar
per anar a dormir com cal.

De totes maners, sé que avui volen que anem votar. No he pogut evitar de rebre la propaganda
dels monosíl·labs i l’he haguda d’agafar físicament per llançar-la al
contenidor del paper. Per part meva al menys, aquest dispendi públic ha estat
mitigat amb un correcte procés de reciclatge.

Demà al matí sabré el resultat dels partits del
mundial i el del referèndum, ni una cosa ni l’altre m’importen gaire, res d’això
ens canviarà la vida , i si res no hi puc fer, val mes que s’ho facin sense la
meva humil col·laboració, al menys els del mundial no em demanen una coartada i
posats a triar trio adormir-me veient-los a ells.

Sóc passota
per imperatiu legal, cada dia més. Quan de petit a casa em parlaven dels temps
anteriors al franquisme, de la
República, de la guerra civil, i comparava allò que m’explicaven i que no havia vist amb el que
veia, tant jo com tota la meva colla
érem antifranquistes, demòcrates, catalanistes i àdhuc “revolucionarios
religiosos” com deia la nostra fitxa del SIM militar. Ara que comparo el temps
del franquisme que he viscut amb la democràcia i el catalanisme que es porten,
sóc passota perquè evidentment no
seré mai franquista.

Ser passota
en política és una actitud higiènica, és el dissolvent per netejar la política
de polítics, perquè la política és un invent dels admirats grecs del segle de Pericles,
i els polítics son aquells nois que fa trenta anys varen passar de la
clandestinitat, de l’exili, o de fer la viu-viu a dins del règim anterior, a
arribar ràpidament al seu nivell d’incompetència, segons ens ensenya el principi de Peter. I
els incompetents s’hi han quedat,  i ja fa trenta anys. I s’hi han afegit deixebles seus,
que no arribaran mai a mestres. Fins en la incompetència aquests deixebles són
mediocres.

Per això resignadament em quedo a casa, a esperar
amb poca esperança que un dia desapareguin tots els que han fet de la política
el seu mirall d’incompetencia, i bufi un nou aire. Seré ja molt vell si això
passa i les corrents d’aire no em provaran, però si es dóna el cas sortiré al
descobert encara que em refredi, o agafi un pulmonia i me’n vagi a l’altre
barri.

El traspàs final és inevitable, de manera que qui no
mort per alguna cosa, mort per no res, i per això sostinc que el mes assenyat
és arriscar-se

Mentre no arribi aquest moment, miraré el sol com
surt cada dia i ens regala una energia que no sabem aprofitar.