Tot és increïble

Al segle XXI, és una evidència que la nostra és una societat plurireligiosa. Encara que matisem que no totes les confessions tenen la mateixa presència ni influència, tothom accepta que en la nostra societat hi conviuen diverses religions, amb tot el que això comporta: diverses identificacions, morals, costums, preceptes, rituals, jerarquies, etc.

De fet, aquesta diversitat és tan evident que ja no la qüestionem, encara que en el dia a dia no ens serveixi per explicar satisfactòriament les relacions socials: ni els lligams ni els conflictes. En la nostra societat de classes, el lloc que cadascú ocupa en la societat s’explica poc o gens en funció del seu credo. ¿Significa això que en realitat les creences no són tan significatives com les condicions materials o econòmiques? Les creences són molt importants, però no depenen tant com sembla del grup religiós amb el qual ens identifiquem.

El gran referent en sociologia de la religió a Catalunya, Joan Estruch, explica un joc de paraules que permet entendre tot d’una les principals diferències en les creences de les persones. En el llibre Les altres religions explica que«… en totes les tradicions religioses retrobem, per dir-ho així, ”aquells que creuen que saben“i “aquells que saben que creuen”..»

En totes les religions hi ha «aquells que creuen que saben», sobretot en els monoteismes. És a dir, aquells que identifiquen la seva fe amb la Veritat i, en conseqüència, consideren equivocats els altres que no comparteixen la mateixa fe. Aquesta posició no suposa necessàriament una lluita contra l’infidel, però sí que hi ha una aproximació desigual que pretén un canvi o conversió, que es pot oferir com una ajuda per a la salvació o la il·luminació. Paral·lelament, també trobem en totes les tradicions, «aquells que saben que creuen», és a dir, que tenint sòlides conviccions, es presenten sense superioritat de cap tipus, acceptant la legitimitat de les creences dels altres, entenent que pot ser la millor opció per a l’altre, disposats a reconèixer-ne la vàlua i oberts a aprendre’n i deixar-se interpel·lar.

Si ens hi fixem, aquesta distinció no és exclusiva per distingir entre persones amb creences religioses, sinó que els ateus i altres que no s’identifiquen com a religiosos també poden ser perfectament enquadrats en aquestes dues categories: en primer lloc, hi ha qui “sap” que les religions són un invent caduc, i que cal lluitar perquè la humanitat s’alliberi del llast de religions, mitologies i supersticions. Però també hi ha acèrrims ateus amb una increença que no els impedeix valorar el testimoniatge, la bellesa i la bondat de les diverses fes i, consegüentment, entomen l’envit.

En resum, doncs, ens relacionem millor amb qui compartim com creiem que no pas amb qui creiem el mateix. Uneix més un estil de creença que un mateix objecte de creença, una mateixa fe. I això és tan cert entre dos creients de diferents religions que coincideixen en un grup de diàleg interreligiós com entre dos creients de diferents religions que consideren les respectives confessions tan sagrades que estaran d’acord a acusar de blasfèmia tot aquell que no s’hi refereixi amb la deguda devoció.

Relativitzem el fanatisme

Seguint aquest mateix fil, aquesta distinció també és útil per a àmbits diferents dels de les creences transcendents. En la dialèctica política, en la negociació econòmica, en la discussió filosòfica, en els tractes familiars, en tota confrontació trobarem postures fanàtiques i intransigents i d’altres d’obertes i dialogants. Aquesta distinció no és moral, en el sentit que no hem d’identificar el fanatisme com a dolent i el relativisme com a bo, perquè és en cada escenari que ens semblarà adequada una postura o altra.

Els fanatismes no es caracteritzen per ser fanàtics en tot, sinó perquè són fanàtics en uns punts i en canvi en relativitzen d’altres, en particular algunes qüestions que a la majoria els resulten ofensives que siguin qüestionades, com els drets humans i concretament el valor de la vida o la dignitat de la dona. És a dir, els fanàtics no sempre són més dogmàtics que nosaltres però, així i tot, els fanàtics sempre són els altres.

Ens creiem les nostres creences?

Les nostres creences no provenen d’un únic sistema de legitimació. Tenim idees religioses, polítiques, econòmiques, culturals, derivades de les llengües que parlem, etc. Sovint, unes i altres entren en contradicció, de manera que mantenim certes convencions perquè ens identifiquem públicament amb determinades idees, però la falta de plausibilitat fa que no ens les acabem de creure, o que ens consti ser coherents.

Això fa que ens trobem persones que es declaren creients (d’una determinada tradició) però no practicants, la qual cosa ens porta a un dubte molt seriós: si no practiquem el que creiem, vol dir que fem el que no creiem? No serà més aviat que fem allò en què no sabíem que crèiem? Per tant, no fem el que no creiem, sinó que fem allò que tenim tan interioritzat que ningú no ens qüestiona. Com que en la nostra societat secularitzada les religions són molt qüestionades, sovint actuem segons altres valors incontestables que podríem dir-ne, si us plau, sagrats; encara que, tot sovint, aquests valors irrenunciables no coincideixin amb els definits oficialment com a sagrats.

Creences indestriables

Al cap i a la fi, és impossible segmentar la nostra vida per compartimentar les idees i les accions segons si són religioses, polítiques, econòmiques, culturals o d’una altra mena. Com podríem destriar unes accions de les altres?

Tots aquests àmbits resulten indestriables, i la nostra percepció secularitzada de la societat sovint amaga que les decisions econòmiques estan amarades de valors dels altres àmbits, així com les accions polítiques, igualment els gustos culturals, les tries educatives, etc. Els experts de cada disciplina expliquen les decisions aïllant les variables del seu camp d’estudi per simplificar-ne l’explicació, no pas per ajustar-se millor a la realitat.

En aquest sentit, les idees religioses no es refereixen exclusivament a uns relats transcendents deslligats de la realitat humana, sinó que són tan propis del nucli de l’experiència humana que hi estan íntimament relacionats en una doble direcció: sorgeixen d’una realitat històrica (sense pretendre desautoritzar la lectura autoreferenciada que tota religió fa de la realitat) i el seu relat és copsat des d’una realitat concreta (que pot ser diferent de la del moment en què fou creada i, per tant, té efectes socials diferents).

És a dir, les cosmovisions religioses estan subjectes a tota mena d’influències dels altres àmbits, alhora que pretenen una concepció global de la realitat que permeti copsar-ho tot amb les pròpies categories, de manera que la religió es pugui autoafirmar davant dels embats dels altres sistemes de legitimació. Aquesta ambivalència d’estreta relació i autocentrament és el que origina bona part dels conflictes que identifiquem amb la religió: són del món però no només; estan per sobre de la política però hi intervenen; reivindiquen la lliure consciència però la volen tutelar;pretenen alliberar-te d’unes creences amb unes altres creences.

Podem assegurar que existeixen les religions?

Vist així, les religions no són tan diferents de la resta d’institucions socials. Tenen en comú diversos elements que resumim en dos. Tenen, en primer lloc, aparença d’objectivitat i externalitat: semblen realitats existents més enllà de la consciència, palpables i recognoscibles. Ningú s’atreviria a negar que existeixen les religions i alhora ens podem preguntar què són i veurem com ens costaria de posar-nos d’acord, perquè hem convingut anomenar així una sèrie de pautes i comportaments, però que no responen una realitat unívoca. De fet, a l’Extrem Orient, el concepte que més s’assembla a religió és associat a un fenomen estranger, importat pels occidentals. Un xinès associarà a la religió les misses catòliques, els símbols islàmics i els preceptes jueus, mentre que els rituals hinduistes, els símbols budistes i els preceptes taoistes són relacionats amb savieses ancestrals que no tenen res a veure amb les religions. Així mateix, nosaltres distingim el ioga, la meditació i el tai-txí de qualsevol religió, quan són clares manifestacions d’uns sistemes de creences… que molts viuen com a religioses.

Un segon element que les religions tenen en comú amb la resta d’institucions socials és el control social. A mesura que les religions tenen més legitimitat, més capacitat per presentar-se com a evidents, i per tant més probabilitat que les persones se socialitzin (o dit més planerament, es familiaritzin) amb els propis relats, valors i comportaments, aleshores també guanyen capacitat coercitiva per forçar a seguir les normes pròpies i castigar els heretges.

Qui vol prendre el lloc a la religió?

Bona part dels conflictes que giren al voltant de la religió provenen, doncs, de la lluita entre els diversos agents per aconseguir imposar un relat del qual brollin uns coneixements, unes actituds i uns comportaments. No és tant un enfrontament entre persones que representen únicament una autoritat (sacerdots, empresaris, jutges, pares…), sinó que cadascú fa equilibris a l’hora d’obeir les diverses autoritats a qui se sotmet i aquestes autoritats van adaptant-se de bona o mala gana a les situacions que els donen més o menys influència.

Totes aquestes institucions (mercat, dret, família, religió…) difonen un sistema de creences que tant permet acceptar l’ordre social com combatre’l. Entre totes aquestes institucions trobem litigis que els enfronten i aliances que les reforcen mútuament. Totes disposen d’instruments per a l’obediència i la insurrecció, per a la submissió i l’alliberament.

Cada institució estructura la població segons barems propis: Si domina el capitalisme, l’estructura principal són les classes. Si domina el nacionalisme, ens diferencia la nacionalitat o l’estrangeria. Si domina un sistema patriarcal, ens regim pel gènere i pel parentiu. Si domina l’Església, l’estructura principal és la filiació religiosa.En conseqüència, cadascú se sent més o menys afíals altres en funció de les categories de la institució dominant.

Aquesta capacitat de delimitar els grups d’iguals i els grups rivals dona un poder incommensurable. Els marxistes cridaran que els proletaris del món s’uneixin. Els espanyols proferiran a favor d’Espanya una i no cinquanta-una. Militants feministes exhortaran dones i homes contra el patriarcat subjacent a totes les formes de poder. Els cristians proclamaran que no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots som un de sol en Jesucrist. Cada institució defensa la seva forma d’identificació per sobre de les altres, si bé hi ha solapaments: catòlics, musulmans i bahà’is defensaran majoritàriament la fe per sobre de la nació, mentre que cristians ortodoxos i jueus israelians solen identificar comunitat religiosa i nacional.

No es pot generalitzar quines institucions estan enfrontades amb d’altres, perquè hi ha un joc d’aliances variables en constant reajustament. Les religions tenen sacerdots militars que beneeixen les guerres i màrtirs que moren per no empunyar una arma. Tenen jerarquies que discriminen les dones i també han preservat els monestirs femenins com a única forma legítima fins a l’època contemporània de vida femenina lliure de la submissió masculina. Condemnen el materialisme i el consumisme com a alienadors i alhora beneeixen l’esforç i l’austeritat necessaris per a la creació de riquesa. Tant han condemnat certs desenvolupaments científics com han alliberat els estudiosos de càrregues laborals i familiars.

Religions mutants

Les religions que disposen d’estructures que vetllen per l’ortodòxia, és a dir, les monoteistes, són durament assetjades per la societat moderna. La credibilitat dels dogmes ha resultat afeblida pel progrés proporcionat per la meritocràcia, per la convivència afavorida per la democràcia, pel coneixement fruit de la crítica, per la igualtat resultant de la superació de la discriminació de gènere, etc.

Davant de tot això, la religió no ha tendit a desaparèixer, sinó a adaptar-se a un nou context. Renuncia a les prerrogatives que s’havia atribuït per envigorir-se en àmbits en els quals té poca competència i té una posició predominant: els rituals de pas, l’ordenació del temps, la moral, l’espiritualitat, l’aprofundiment humà i, sobretot, la recerca de sentit.

Mentre en l’àmbit del coneixement, la religió ha reculat davant l’embranzida i els èxits del mètode científic, en la recerca i la fixació del sentit que donem a cada cosa, no només la religió guarda la major autenticitat, sinó que la resta d’institucions tot just aspiren a imitar. Cap institució pugna realment per substituir els assoliments religiosos, que gaudeixen en exclusiva de la pàtina de veracitat que dona la tradició.

Les religions a examen

El seguit de batalles perdudes per les religions davant de la modernitat, les han posat en un focus de contínua sospita. Les tradicions religioses es veuen obligades a desenvolupar-se a la defensiva, a justificar-se en un terreny on sempre seran rebudes amb suspicàcia. Quan creixen, seran acusades de manipulació psicològica, explotació o corrupció. Quan s’empetiteixen es posarà l’èmfasi en la seva obsolescència i incapacitat d’adaptar-se als temps.

Els fenòmens que omplen el buit que deixa la religió institucionalitzada que coneixíem fins ara gaudeixen d’una gran fama, independentment dels seus mèrits: l’espiritualitat, l’autoajuda, l’autoconsciència, la filosofia, la cooperació, la solidaritat… En canvi, la corrupció de les institucions religioses se substantiva com si fos exclusiu d’aquest fenomen:el fanatisme, l’extremisme, el sectarisme o el puritanisme s’associen a realitats religioses, quan altres fenòmens ho pateixen en un grau equiparable.

Fanatisme i sectarisme

Les creences arrelen amb tanta força a la nostra ment que condicionen tots els coneixements i pensaments posteriors, de manera que la nostra identitat s’hi configura en gran part. Aquesta capacitat permet contravenir altres normes, de manera que esdevé un poder formidable que pot ser usat en contra dels altres, fins i tot contra una majoria, que pot titllar-ho de bogeria o algun altre concepte que doni a entendre que es tracta d’un desordre i no pas d’un ordre diferent.

El fanatisme i el sectarisme són termes utilitzats exclusivament en una accepció negativa, quan són fenòmens que han resultat utilíssims a la humanitat. ¿No era fanatisme la disposició dels indis a ser agredits per les forces colonials seguint la consigna de no violència que propugnava Gandhi? ¿No és beneficiós el sectarisme dels grups evangelitzadors que aïllen els drogoaddictes de les seves famílies per assegurar un entorn disciplinat, sa i motivador?

¿No mereixen tots els elogis els missioners que queden de servei en països on s’ha declarat una epidèmia com l’Ebola?

La disposició a morir, a aïllar-se, a deixar-se influir fins al punt de canviar la pròpia identitat ens semblaran positius o negatius en funció de l’objectiu que persegueixin. Les religions tenen una capacitat de persuasió que ens fa por en una societat on ens sembla que res té més valor que un mateix, en el sentit més hedonista. El martiri per la fe ens sembla una heroïcitat inútil: existeix res pel qual estiguem disposats a morir abans que renunciar-hi?

El martiri sembla una excentricitat quan es fa per un motiu tan poc raonable com la fe, mentre que rebutgem aquest terme per a la mateixa acció quan va a favor d’altres causes més apreciades en la nostra societat. De fet, els martiris i els sacrificis no difereixen gaire dels valors que s’inculquen en certs equips que requereixen la capacitat d’arriscar la vida, com els bombers per salvar vides, els soldats per defensar els interessos dels seus comandaments, els astronautes per avançar en el coneixement o els pilots de moto per a l’espectacle.

Religió com a forma de poder

Tendim a ser crítics amb les religions per aquells mateixos motius pels quals podríem ser-ho amb les altres institucions. Però si ho som més amb les religions és justament com a signe inequívoc de la seva feblesa en comparació amb altres marcs normatius i de referència, que donem per descomptats.

Per tant, podem concloure que la font de conflictes és el poder, que alhora és qui té la capacitat per establir un determinat ordre i el relat que el justifiqui. Quan les autoritats religioses posseïen la principal forma de poder, els conflictes es donaven contra l’heretge i es culpava la cobdícia pel diner, mentre que en el moment que la política i l’economia regeixen el món, els seus representants aconsegueixen instrumentalitzar les religions i endossar-los el fanatisme que alimenta els conflictes. I no és que les creences no hi tinguin res a veure, és que les idees religioses poden fer tirar la primer pedra o, tot just, ser el boc expiatori a qui carregar les culpes.

Enllaç a l’article publicat a OlotCultura