Tot és increïble

Inicio un bloc amb més ganes de recopilar escrits meus escampats ací i allà que no pas d’habituar-me a redactar idees, ocurrències i facècies. Però s’esdevé que aquest bloc comença justament entre dues dates properes que recordarem molt de temps, ves a saber si per sempre més: els aterridors atemptats del 17 d’agost i l’esperançat referèndum de l’1 d’octubre.

Podem dir que tot és increïble tant en un cas com en l’altre. És increïble que uns joves que tot ens fa titllar-los de normals hagin estat capaços de preparar un atemptat i perpetrar l’atropellament fatídic. És increïble la capacitat de fer mal, d’abstreure’s del dolor provocat, de creure que això et pot reportar cap satisfacció. Un mal incomprensible que també xoca a les fronteres, en decisions polítiques, en la intimitat d’algunes famílies, en l’explotació laboral, en l’abús dels febles, en l’abandonament de nens i vells, en la degradació mediambiental…

També és increïble el tomb que ha fet el nostre país. La consciència que volem ser ciutadans actius i que no acceptem una democràcia de pa sucat amb oli que ens marca límits i ofega els reptes. La resposta civilitzada a un sistema que tendeix a corrompre’s i dificulta sistemàticament l’alliberament personal i col·lectiu. És increïble la capacitat de segar cadenes quan es comprèn que la força de l’opressor rau en la nostra por.

Tot és increïble vol dir que costa creure tant de mal i també costa de creure tanta força per sortir-se’n. I encara hi podem afegir un tercer sentit: en un context tan fragmentat, de burdes manipulacions i veritats esmicolades, ens podem creure algunes poques coses, però no totes. Cal optar: no podem continuar com si tot fos compatible. La veritat i la falsedat, la dignitat i l’estultícia, el compromís i la indiferència. Hem de creure una cosa o l’altra: no ens ho podem creure tot.

Tot és increïble.