Qui és primer l’individu o la societat?
És l’individu producte de la societat o la societat producte de l’individu?. Cal viure ocult?
Un altre gran mite de Plató és el mite del carro alat. Avui n’extraurem fragments, més endavant us en donaré una interpretació personal.
[…]
»La força de l’ala és per naturalesa aixecar allò que pesa cap amunt entre el cel i la terra, cap al lloc on viu el llinatge dels déus. Aixecar de tot allò que, com sigui, es relaciona amb el cos, de manera que l’ànima participi al màxim possible del que és diví. Aquest és bell, savi, bo, i ho són totes les coses per l’estil, i això nodreix i fa créixer principalment el plomatge de l’ànima, que, contràriament, quan frega allò que és dolent i vergonyós i oposat a aquelles qualitats, aleshores s’esvaeix i es dissol. […]. Dins el cel hi ha panorames i rutes felicíssimes recorregudes pel llinatge dels déus feliços, i cadascun dels quals fa la tasca que li pertoca. El seguici dels déus, el segueix el qui vol i pot, perquè l’enveja queda fora d’aquest esbart diví. I aleshores, sempre que van a un banquet o a una festa s’enfilen per la rosta volta del cel fins dalt de tot, camí que els carros dels déus, fàcils de menar i amb gran estabilitat, fan sense cap complicació, però els altres amb prou feines, perquè el cavall afectat per la roïnesa si no ha estat molt ben educat pels seus aurigues és feixuc i molesta tot estirant cap a terra. I d’aquí n’esdevé a l’ànima una pena i una lluita suprema. Les que anomenem immortals quan han atès el cim surten i es deturen a l’esquena del cel; dretes, la rotació se les emporta, i elles contemplen la realitat que hi ha més enllà d’aquest cel.
[…]
»[l’ànima] veu per un temps l’ésser i se n’alegra, contempla la veritat, se’n nodreix i resta satisfeta fins que en el cercle la rotació la retorna al punt d’origen. I en aquesta rotació contempla la justícia en si, contempla la prudència en si, contempla el coneixement en si, no aquell que comporta una gènesi ni el que d’alguna manera és divers perquè és en alguna cosa distint, aquells que nosaltres anomenem ens, no, sinó aquell que és coneixement de l’ésser en essència. I després d’haver contemplat igualment els altres éssers en si, i d’haver-se’n nodrit, davalla de nou a la part baixa del cel. I en arribar-hi, l’auriga lliga els cavalls a la menjadora i els aboca ambrosia per menjar i nèctar per beure.
»I aquesta és la vida dels déus. De les altres ànimes, la que ha seguit més bé al déu i se li assembla més ha aixecat el cap de l’auriga mirant el lloc exterior, on ha estat dut uns moments per la rotació, però contorbada pels cavalls, amb prou feines si ha pogut contemplar els éssers, perquè aquí cau i allà s’aixeca, i violentada pels cavalls ha vist unes coses i altres no. I totes les altres tenen un fort afany per seguir cap amunt, però hi fracassen, i rodolen avall, es trepitgen i s’empentegen, perquè cadascuna pugna per avançar la que té al davant. Es produeix, doncs, un tumult, una baralla i unes suades enormes, i per la malaptesa dels aurigues moltes flaquegen, i moltes ales de moltes ànimes hi queden esguerrades; totes hi sofreixen grans penalitats, i se’n van sense haver atès la visió de l’ésser; quan ja han marxat utilitzen per aliment l’opinió. El gran afany per veure on és la planura de la veritat es deu al fet que el nodriment indicat per a la part millor de l’ànima resulta que ve d’aquell prat, i la naturalesa de l’ala -l’ala alleugereix l’ànima- també s’alimenta d’allà. La llei d’Adrastea és la següent: tota ànima que es torni companya del déu i reïxi a veure quelcom de veritat roman indemne fins a la volta següent, i si aconsegueix d’anar-ho repetint ja serà sense dany per sempre. Però quan una ànima no se’n surt, no segueix i no veu res, l’atrapa la desgràcia en forma d’oblit, s’omple de mal i s’afeixuga, atuïda, perd les ales i cau a terra. […]
»I en tot això, el qui meni una vida justa s’endurà una part més bona, i el qui la meni injusta, una part inferior. Perquè al lloc del qual ve cada ànima, no hi torna abans de deu mil anys, ja que no recupera les ales abans d’aquest temps. […] quan han acabat la seva primera vida, se sotmeten a un judici, decidit el qual unes s’adrecen a les presons que hi ha sota la terra i hi paguen la pena; les altres, enlairades per la justícia a algun lloc del cel, hi menen una vida d’acord amb la que van viure en la forma d’homes. Unes i altres arriben al terme dels mil anys i en la tria i elecció de la segona vida escullen cadascuna la que vol: en tal punt una ànima que fou d’home pot incorporar-se a una vida de bèstia, i la que d’una vida de bèstia ja havia passat a una d’home pot repetir la humana. Però l’ànima que mai no ha vist la veritat no pot adoptar una forma humana. Perquè l’home cal que entengui allò que li diuen les idees; parteix de moltes sensacions i calculant ho concentra en un concepte, que és un record de les coses que antany la nostra ànima va veure quan acompanyava la ruta del déu i veia des de dalt tot allò que avui diem que existeix, quan estirava el cap vers l’ésser essencial. I per això l’única que rep les ales en justícia és la ment del filòsof, ja que en la seva memòria i tant com és possible, hi ha tot allò que sempre és i que fa que, pel fet de tenir-ho davant, el déu sigui diví. L’home que empra escaientment tots aquests records, després d’acomplir uns ritus perfectes, és l’únic que esdevé essencialment perfecte. Se’n surt dels costums dels homes i s’està sempre amb allò que és diví. La gent el reprèn com si fos guillat i no s’adona que és un cas de possessió divina.»
Plató. Fedre 246d-249d.
No hi ha dubte: no hi ha cap ésser humà que pugui desenvolupar-se aïllat. De cap manera existiríem si no haguéssim pogut créixer en col·lectivitat. Només poden dir que l’individu és preexistent a la societat els qui encara creuen en els vells mites: “llavors els déus van decidir crear l’home…”.