La Vil·la romana de Calella. El Convit de Plató
«I el problema no és vendre’s l’ànima a fantasies capitalistes que s’estimen més un passadís de Doritos que l’atri d’una vil·la romana, el problema és que ens toca votar gent que no és que no valori la vil·la romana, el paisatge d’una cala o el tresor d’una llengua moribunda. És pitjor: és que ni ho veuen, per ells és transparent, intranscendent, inexistent, i quan algú els ho assenyala amb el dit plorant pel que projecten de fer, per més que s’hi esforcin són incapaços de veure la destrucció que promouen.» Toni Sala. Diari Ara, 22/7/2021
El Convit de Plató ens pot ajudar a entendre la línia divisòria entre un projecte oficial que vol soterrar la vil·la sota un Aldi i un projecte alternatiu que vol treure de sobre la vil·la qualsevol edificació aliena. Potser, també, ens ajuda a entendre quin model de gestió del patrimoni ens caldria.
[El Convit, traducció d’Eulàlia Presas, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1983.]
La pregunta és: Per què la contemplació d’un bé cultural pot despertar en nosaltres l’Amor?
L’Amor comença per la consciència d’una mancança. Si hi ha mancança és perquè no és del tot ignorant ni del tot pobre.
»A més, està al bell mig de la saviesa i de la ignorància. El que passa és això: cap déu no es dedica a filosofar ni desitja esdevenir savi, perquè ja ho és; i si hi ha algú altre que sigui savi, tampoc no vol filosofar, ni tampoc filosofen ni desitgen esdevenir savis els ignorants perquè, el mal de la ignorància és, precisament, aquest, creure’s posseir bellesa, bondat i saviesa a bastament quan, de fet, se n’està mancat, i qui no creu estar mancat d’una cosa no desitja pas allò que creu que no li manca.»
[…]
«Quan nasqué Afrodita, els déus celebraren un banquet i entre ells hi havia el fill de Metis, Poros. En acabar l’àpat, arribà Pobresa per pidolar -com era de preveure en ocasió d’un festí-, i s’estava al brancal de la porta. Poros, embriac de nèctar, ja que de vi encara no n’hi havia, va penetrar al jardí de Zeus i, apesantit per la beguda, es va adormir. Pobresa, aleshores, empesa per la manca de recursos, imaginà de fer-se fer un fill per Poros i ajaient-se al seu costat va concebre l’Amor.»
L’amor és desig d’allò que manca, de perfecció, de bellesa. Però no desig de coses belles, sinó desig d’engendrar bellesa, de creació de bellesa. L’amor és apassionat a l’aguait d’aquelles realitats que permeten engendrar bellesa. És un dèmon. «Els déus no tenen contacte directe amb els homes, però per mitjà d’aquests dèmons hi estableixen contacte». Té el poder d’«interpretar i comunicar als déus les necessitats i els sacrificis dels homes, i als homes les disposicions i recompenses dels déus».
És aquesta possibilitat d’engendrar bellesa, de contacte amb la divinitat, allò que veiem en el bé cultural, i és aquesta possibilitat la que no veuen aquells incapaços d’amor, pobres i ignorants com són.
Encara més, l’amor no queda satisfet amb la bellesa creada, «allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans» i és empès a engendrar més bellesa, «tenint per nord aquella bellesa, elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons»: recuperar la vil·la, el jaciment, l’entorn, qui sap si la ciutat. Ens porta en un moviment ascendent cap a formes més àmplies de bellesa. Ja no podem suportar veure’ns rodejats de la lletjor.
I, finalment, a través de la creació de bellesa s’aconsegueix l’única immortalitat possible per nosaltres, els mortals.
Podem aprofundir en aquesta dinàmica de la bellesa? I en el seu contrari, la vida dels pobres ignorants?. Això ho veurem parlant d’un altra diàleg de Plató: el Fedre
És molt brillant aquest text, que ens fa veure -i sentir- la transcendència real d’una decisió entenedora del sentit de tota veritable cultura. Des dels temps del romanticisme va quedar la porta oberta per a la identificació entre obra artística i “objecte” cultural, deixant de banda en conseqüència la transició potencial entre la contemplació de l’objecte al “desig d’engendrar bellesa”. La història i l’art envitrinats amb pany i forrellat com si fossin una “instal·lació” decidida per un artista comissariat pel funcionari cultural de torn.