No ho volia, però heu aconseguit capficar-me. No ho volia perquè la vostra pregunta sembla ociosa en unes jornades on tenim vivències col·lectives felices, felices perquè ens enfortim en les nostres millors perspectives vitals lliures segons interpreten els neurobiòlegs que estan desxifrant els mecanismes de la felicitat. Però haig de reconèixer que el vostre blog m’estimula un joc reflexiu molt atractiu i m’he llegit repetidament tant la tria intencionada dels texts com els vostres comentaris i penso que he trobat una solució, o un possible camí de solució, en el reconeixement del sentit històric de la nostra espècie que va lligat a uns imperatius d’organització social i institucional també en desenvolupament. En el marc d’un comentari solament puc apuntar que per a mi la superació del problema real que plantegeu es troba en que tant emergent és la constatació dels límits d’una proposta social com la presa de consciència de l’espècie humana que tal fet comporta. Hi ha doncs un desplaçament tant de la qüestió com en el propi marc conceptual de la resposta, i aquests desplaçaments, que no són pas novetat dels nostres dies, i sobre això hi he reflexionat bastant, són justament el motor de la historicitat de la humanitat. Com que vos sou un professional de la filosofia, perquè viviu de la seva docència institucional i teniu estudis molt més amplis i profuncs, i jo un simple interessat en un joc plaent, espero que no em judiqueu amb un rigor acadèmic sinó amb el propi de la rebotiga on els lletraferits se la passen bé i aconsegueixen espurnes de felicitat tant personal com col·lectiva. Gràcies pels vostres estímuls. Per cert, em sobte el mutisme de la majoria dels professionals de la reflexió, us deixen el monopoli de l’estímul i em costa entendre-ho, mutisme que per altra part comporta que els nivells de reflexió de la societat no es desenvolupin i la influència de la filosofia sigui limitada a un àmbit acadèmic que s’automargina. Són la majoria de filòfos actuals fills encara de Nietsche o Sartre?
Publicat el 12 de desembre de 2013
La felicitat general és desitjable?
Comet Mill una fal·làcia de composició?
Una fal·làcia de composició consisteix a confondre les propietats de les PARTS d’un tot, amb les del TOT en ell mateix. “Cada ciutadà català és prest per la batalla, per tant, la societat catalana està presta per la batalla”. O bé, confondre i barrejar les propietats dels elements d’una col·lecció amb les propietats posseïdes pel conjunt dels elements, per la col·lecció. “La contaminació provocada per una indústria és molt més alta que la provocada per un simple cotxe particular. Per tant, no ens hem de preocupar gaire de la contaminació provocada per l’automòbil.”
Anem als textos de Mill:
«L’única prova que es pot donar que un objecte és visible, és que la gent de fet el veu. L’única prova que un so és audible, és que la gent el sent: i així de les altres fonts de la nostra experiència. De manera semblant, entenc que l’única evidència que és possible donar que una cosa és desitjable, és que la gent de fet la desitja. Si el fi que la doctrina utilitarista es proposa a si mateixa no fos reconegut, en la teoria i en la pràctica, que és un fi, mai res no podria convèncer cap persona que és així. Cap raó no es pot donar de per què la felicitat general és desitjable, excepte que cada persona, fins on considera que és realitzable, desitja la seva pròpia felicitat. Tanmateix donat que això és un fet, tenim no només tota la prova que el cas admet, sinó tota la que és possible exigir, per afirmar que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per aquesta persona, i la felicitat general, per tant, un bé per a l’agregat de totes les persones. La felicitat ha escrit el seu dret a ser un dels fins de la conducta, i consegüentment un dels criteris de la moralitat.» Utilitarianism, Chap. 4, §3
Seria clarament una fal·làcia de composició, si ho entenguéssim com que per cadascú la seva felicitat és un bé i que, per tant, per cadascú, la felicitat col·lectiva és un bé. Però Mill no diu això, diu que encara que per mi la felicitat col·lectiva no sigui un bé; la felicitat de cadascú, donat que cadascú desitja la seva felicitat, és un bé col·lectiu.
Però tota manera, hi ha una fal·làcia metodològica, de pensar que no existeixen els sistemes socials, que només hi ha una suma d’individus, oblida el que en sociologia s’anomenen els “efectes emergents”. Les lleis causals que poden fer que la recerca de l’enriquiment individual per part de tots i cadascun dels membres d’una societat pugui comportar l’empobriment general fins a la destrucció.
Ara bé, això no significa que Mill hagi d’acceptar que cada individu sigui només un egoista a la recerca de la seva felicitat. Per Mill la naturalesa humana és més complexa que això.
“Tampoc no hi ha cap necessitat inherent que un ésser humà sigui un egòlatra egoista, desproveït de tots els sentiments o preocupacions excepte d’aquells que es centren en la seva pròpia individualitat miserable. Vides ben superiors a això són suficientment comunes, fins i tot avui, com per donar suficient confiança en allò de què pot ser feta l’espècie humana. Genuïns afectes privats i un interès sincer pel bé públic són possibles, encara que en graus desiguals, en cada ésser humà pujat correctament”. Utilitarianism, Chap. 2, §17.
La qüestió es desplaça cap a la pregunta: Podem ser feliços?. És possible la felicitat, si anem a la recerca de la felicitat pròpia i de l’agregat?. Si jo em capfico a adormir-me, (efecte emergent) no aconsegueixo adormir-me.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent