ambFilosofia

La taxa de letalitat al començament de la primera onada era del 1,4%. Durant aquesta primera onada es va reduir fins al 0,7%. Durant la segona onada, abans de les vaccinacions, es va reduir fins al 0,45%. Amb les vaccinacions s’ha reduït actualment fins al 0,19% (un 60% més). Amb això podem mesurar l’esforç fet pel sistema de salut i la comunitat científica.

La taxa d’infecció sobre els contactes, sense mesures de protecció, era al començament de la primera onada del 14%. Amb les mesures de protecció, es va reduir fins al 7%. Actualment les noves variants han portat la taxa d’infecció al 9%.

Els contactes efectius per densitat de la malaltia es situaven al començament de la primera onada a 3,5. Actualment amb els tancaments perimetrals i el toc de queda se situen a 1,5.

En aquestes condicions, només hi hauria quarta onada, si els contactes efectius arribessin a 2,5. Si s’incrementés el ritme de les vaccinacions, a partir del juliol hi podria haver un estiu força normal amb precaucions, però sense tancaments perimetrals ni tocs de queda.

Sembla, doncs, que ara ja podrem afrontar la crisi econòmica que ha sorgit al costat de la pandèmia.

Hi ha qui diu que aquesta crisi econòmica és producte només de la pandèmia. Les dades ho desmenteixen, a finals del 2019 el creixement econòmic s’estava reduint ràpidament. Hi ha alguna cosa més.

Podem considerar tres enfocaments econòmics per fer front a la crisi:

L’austeritat. Vistos els resultat desastrosos que ha tingut, poca gent la defensa obertament. Encara hi ha, però, qui ens parla d’unes finances generals, com poden ser les de la UE, comparant-les amb les finances d’una família. Oblida, el petit detall, que aquesta família general té a casa una màquina de fer bitllets.

Keynes. Acceptat que disposem de la maquineta, proposen fer diner i repartir-lo. Sembla que és la posició més acceptada actualment. La discussió és: com repartir la moneda?.

Fer diner no provoca inflació, si fa augmentar la producció. Si hi ha 100 kg. de patates i 100 € i ara creo 100 € més, caldrà que aquests 100€ ajudin a incrementar la producció fins a 200 kg. de patates. Sembla molt clar que aquest pot molt ben ser el cas actualment. No hi ha hagut destrucció massiva, les màquines, els edificis, els treballadors, tots ells hi són, només cal donar una empenta amb el repartiment del diner creat del no-res pel BCE.

Ara bé, cal empentar en el lloc adequat i amb la força necessària. Caldria en primer lloc donar diners a les empreses viables i a continuació repartir diner entre la ciutadania. En aquest segon aspecte, cal tenir present que hi ha sectors més ben situats de la ciutadania que, amb la pandèmia, han aconseguit estalviar diners. No té sentit repartir-los diners. Els diners haurien d’anar a tots aquells que la pandèmia ha colpejat amb força. Aquí ja podem veure, també, una solució tipus Renda bàsica universal amb reforma fiscal.

Marx. Allò que ja hi havia abans de la pandèmia és una disminució de la taxa de benefici. Aixecar aquesta taxa de benefici no pot anar a través d’un increment de la taxa de plus-vàlua que xocaria amb les consideracions keynesianes anteriors, només pot venir d’una reconversió del sistema amb un abaratiment dels costos de producció no salarials. Això trigarà. La crisi es podria allargar i les necessitats socials i ecològiques i la pobresa són ara i aquí. Caldria una intervenció directa de l’Estat amb la creació d’empreses públiques (democràtiques) en els sectors claus més urgents i necessaris. Davant noves «pandèmies», la mateixa experiència de com fer front a la pandèmia ens ho indica.