ambFilosofia

Respecte al canvi de model requerit per fer front al canvi climàtic, els Estats es troben en una estructura de relacions tipus dilema del presoner. Tots poden veure quin és l’interès col·lectiu, però el seu interès privat és contrari a aquest interès col·lectiu. En aquestes situacions, per poder assolir l’interès col·lectiu, es requereix l’establiment d’una autoritat amb prou poder per forçar els individus a escollir l’interès col·lectiu. A la cimera de París no s’ha establert aquest tipus d’autoritat legal amb poder sobre els Estats.

A més, si algun Estat compleix els compromisos, això representa espai pels altres per no complir-los, cosa que portarà el primer a repensar-se els seus esforços. El resultat esperable de la cimera de París és un increment general de les emissions, tal com ha passat respecte a totes les cimeres anteriors.

I no és ignorància, quan realment importa, per exemple en els acords de liberalització del comerç i de la inversió, s’estableixen mecanismes per sancionar els països que no respectin les regles establertes, no existeix encara res de semblant en termes de lluita contra les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Imaginem ara, un individu o un Estat, que fa aquesta mateixa anàlisi, però que és deixa inspirar o influenciar per la filosofia de I. Kant. Què ha de fer?.

Primer de tot, ja no hem plantejaré res més, si em considero a mi mateix i a l’ésser humà dins el grup de les màquines vivents, amb un comportament complex però no diferent qualitativament al de la caiguda d’una pedra per la llei de la gravetat. Si per contra em considero un individu lliure, aquesta llibertat es basa completament en la racionalitat en ella mateix, en la raó pura, i llavors aplicaré l’imperatiu categòric:

“actua només segons aquella màxima per la qual puguis al mateix temps voler que ella esdevingui una llei universal.” Fonamentació de la metafísica dels costums, cap. 2

En la societat no hi ha lleis naturals universals, com n’hi ha a la natura on la llei de la gravetat, per exemple, determina la existència de les coses. Tanmateix les lleis que establim per regular la societat han de ser lleis universals atenent a la raó, que tots hem d’obeir perquè estem dotats de raó, i que qualsevol dotat de raó -i guiat per ella- obeirà.

D’acord amb això, només puc voler que esdevingui llei universal la màxima: «deixa als teus fills i néts un planeta en iguals o millors condicions de com l’has trobat» ja que amb la màxima contraria, l’existència de la societat humana sobre el planeta esdevé impossible. Per tant, adoptaré una conducta sostenible, comptaré amb detall les meves emissions de CO2 i les reduiré fins als nivells que demanaria la màxima esmentada.

Que tràgic!!. Perquè això, hem dit, donarà l’oportunitat als amorals, a les màquines vivents, als altres Estats no basats en el dret, a augmentar els seus nivells de contaminació.

Però Kant continua: «el mal moral conté la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits». És a dir, que si el propòsit d’aquestes màquines vivents és la màxima felicitat (com a satisfacció dels desitjos), el resultat serà la seva desgràcia. Almenys jo, guiant-me per la raó pura, no procuro la meva desgracia.

Tota manera, la destrucció del planeta anirà endavant.

Però Kant continua: «a través de l’antagonisme dels homes sorgeix l’harmonia dels homes, fins i tot contra la seva voluntat» […] I aquí ve la qüestió essencial: «allò que el mecanisme de la naturalesa fa en relació al fi que la raó humana imposa com a deure» […] «i com la naturalesa subministra la garantia que allò que l’home hauria de fer segons les lleis de la llibertat, però que no fa, queda assegurat que ho farà». Segons Kant, no ho tenim tot perdut, la naturalesa, el bé, juga al nostre costat, cal saber veure i explicitar aquests mecanismes, en molt casos terribles, que podem esperar portaran els homes, malgrat ells, cap a la realització del bé col·lectiu.