ambFilosofia

El punt de referència per Aristòtil és la polis ideal, l’associació d’individus lliures i iguals que s’apleguen per assegurar la seva independència. Què ens pot dir sobre les societats modernes aquesta reflexió aristotèlica?.

El ciment de la societat que ens presenta Aristòtil és la virtut, el desenvolupament de les capacitats humanes, i concretament de la part més pròpia i superior: la racionalitat. Aquest màxim desenvolupament individual només és possible formant part activa de polis, a través de la praxis. Per apropar-nos a la relació que es presenta aquí entre individu i societat, podem fer l’analogia amb un equip de futbol. El jugador només pot arribar a tot el seu potencial en el marc de l’equip; però l’equip té com objectiu els jugadors. El lloc i la funció de cada jugador dins de l’equip va orientat a maximitzar les qualitats potencials del jugador. L’objectiu no és l’equip, al qual s’haurien de subordinar els jugadors, sinó el desenvolupament de les capacitats dels jugadors (individus), en el ben entès que això últim només és possible en el marc de l’equip i gràcies a la interacció que s’hi dona (la polís ideal).

Per contra, el ciment de la societat moderna és el vici, o una cosa molt estranya que podem referir amb la famosa dita de Mandeville: els vicis privats produeixen beneficis públics. No és la virtut sinó l’egoisme el motor del progrés modern.

Aristòtil ens pot ajudar a entendre la mena de vici privat i de benefici públic moderns. D’entrada, pel que fa a la virtut, mitjans i fins estan totalment implicats mútuament, de manera que en cap cas del vici general pot sorgir la virtut. Suposats uns vicis privats, aquest benefici públic no és la virtut general.

Tanmateix, quins vicis privats? Quines disposicions del caràcter? Com resulta el conflicte dins l’ànima humana?

En això ens pot ajudar K. Marx. Per les classes dominants dins la societat capitalista el dia a dia és la lluita per l’apropiació de l’excedent. La plusvàlua generada en el marc de cada empresa capitalista no és queda allí, sinó que, a través del mecanisme dels mercats, va a una olla central on s’acumula tot l’excedent social. Després es tracta de assolir, tant li fa els mitjans, el màxim d’aquest excedent. Aquelles empreses que aconsegueixen parts més grans de l’excedent poden invertir més i millor, de manera que s’estableix una cursa per l’excedent en la qual els que es queden enrere acaben desapareixent, no es possible per una empresa capitalista quedar-se quieta, o, vull dir, quedar-se quieta és recular posicions en la cursa.

Així, doncs, el capitalista es veu obligat a ser plenament racional en la lluita per l’excedent (i a dirigir-hi les seves principals energies). Per tant, no podem parlar, pel que fa a la classe dominant i el temps dedicat al capital, ni d’intemperat o desenfrenat ni d’acràtic. Més aviat hauríem de parlar d’un desenvolupament racional parcial, fragmentat i amb un objectiu exterior a l’individu mateix.  Quina mena de racionalitat és aquesta?. En cap cas podem parlar d’un phrónimos, ja que no hi ha prudència sense virtut, fins i mitjans es demanen mútuament. A més, què passa en el seu temps lliure, quan cal satisfer la part apetitiva?

Una altra cosa serien les classes treballadores. Quina virtut, quins vicis desenvolupen?