ambFilosofia

En una sèrie d’apunts, farem una aproximació a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil com a reflexió de com hem de viure, suposant un determinat sistema d’interacció social. En el cas d’Aristòtil, l’objectiu final de l’actuació de l’individu es considera en el marc d’un sistema social d’individus lliures i iguals que s’associen per assegurar la seva independència (E.Nicomac 5-6-2).

Per què s’han d’associar els individus? Per assegurar la seva independència. Perquè cada individu, per separat, no és autosuficient, no és pròpiament humà, de manera que per realitzar el seu ésser, l’home s’ha d’associar en la ciutat, en una comunitat autosuficient de lliures i iguals.

És evident que en les nostres societats actuals els individus no són lliures i iguals ni viuen en comunitats autosuficients, i no poden, doncs, desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions. Aleshores, tampoc poden ser humans plenament desenvolupats, són semblants als bàrbars de què parla Aristòtil, i, per tant, el que ens dirà sobre desplegar la nostra naturalesa racional només ens serà aplicable com una potència que no podrem assolir en les nostres societats actuals. (Política I-1)

Cal remarcar que, segons Aristòtil, dones i esclaus no poden formar part d’aquesta associació, ja que considerava que per naturalesa es troben incapacitats per desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions.

Considerarem, doncs, el problema teòric de com hem de viure només en el nivell d’abstracció de la polis republicana. República: «Quan és el comú el que governa en vista de l’interès general, el règim rep el nom genèric a totes les formes de govern: república» (Pol.,III,7). Per democràcia Aristòtil entenia una república on governen els pobres, ja que, en les polis democràtiques, el sistema d’elecció dels magistrats assegurava la majoria dels pobres, en tant que majoria social.

Quin és el bé últim de l’individu, aquell al qual tots els altres béns es subordinen?

D’entrada, si considerem que el bé de l’individu és el mateix en tots ells, l’objectiu que procuri l’Estat, definit com el govern d’una associació d’individus lliures i iguals, serà el mateix que el bé d’aquests individus (E.Nicomac 1-1-3). Determinat el bé privat, l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir aquest bé individual. La Política, aleshores, esdevé la ciència que tot ho vertebra.

A aquests individus, si els preguntem, hi ha poca discussió sobre quin diran que és aquest bé últim que busquen tots: La felicitat és el bé suprem de l’home (E.Nicomac 1-2-1) . Hi ha, però, força desacord sobre en què consisteix la felicitat. Aristòtil intentarà posar-hi llum.

Tal com hem dit abans, cal remarcar que aquesta associació no és la de l’individu possessiu com en un Hobbes o un Locke. Per Aristòtil l’ésser humà com a ésser humà només és possible i es construeix en el marc de la ciutat. No existeix com a tal abans de la ciutat.