ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Aristòtil. Ètica a Nicòmac. Fins i mitjans

Dèiem que si pot escapolir-se’n, el ciutadà de saviesa pràctica mínima no serà just en el sentit de la igualtat. Recordem que aquest ciutadà és aquell que té tot just el coneixement necessari per entendre que s’ha de deixar guiar, que ha adquirit uns hàbits sobre la base d’aquesta guia, la guia del qui té sí saviesa pràctica. En l’associació de lliures i iguals, guiat per la llei.

Ara bé, en les circumstàncies de la vida ens enfrontem a situacions concretes, úniques. Quan aquesta unicitat sigui prou diferent de qualsevol circumstància anterior, la virtut que té com a base exclusiva l’hàbit no serà suficient, perquè no hi ha hàbit de la circumstància profundament novedosa. La prudència mira cap a l’acció

Enfrontar aquest tipus de circumstàncies requereix una virtut específica, la phrónensis. Aquesta no és coneixement universal (científic), encara que el demana. És comprensió de la situació concreta, amb la seva complexitat, i aplicació del saber per torbar l’actuació millor corresponent a l’objectiu d’acord amb la virtut. Com a exemple, en una primera aproximació, a nivell de producció i no d’actuació, agafem un episodi d’Star Trek. Sovint es troben en situacions noves, perilloses i complexes que requereixen una solució creativa. La capacitat de trobar aquestes solucions, d’acord amb les normes de la flota estel·lar, és la phrónensis. Cal entendre totes les peces que conformen el problema, cal tenir presents les lleis universals, cal encaixar-ho tot per assolir l’objectiu. Únicament que, en aquest cas, referida, a la producció del món exterior, i no a l’acció en què ens construïm a nosaltres mateixos. La phrónesis és la virtut corresponent a part deliberativa de l’ànima, aquella que tracta amb les passions. Part deliberadora

I el fet de referir-ho a l’acció fa encara una mica més complexa aquesta virtut: fa que l’objectiu s’incorpori als mitjans i els mitjans a l’objectiu. La simple habilitat de saber trobar els mitjans per assolir els objectius que ens proposem no és phrónesis, ja que pot conduir-nos a un gran mal. Podem acumular èxits fins al desastre final. Destresa

El phrónimos ha de ser plenament virtuós; ja que l’objectiu de l’acció és la virtut, en el sentit del ple desenvolupament de l’ésser humà, de les potencialitats humanes en nosaltres. Ha de tenir una clara comprensió del seu bé individual, que recordem només es pot pot assolir socialment, en equip.

I aquesta comprensió del agathón (bé privat) lligat al kalón (bé públic) no pot sinó incorporar la virtut als mitjans, perquè a través d’aquest mitjans (de la phrónesis) construïm la virtut ( el fi). La virtut ens fa conèixer els fins i la phrónesis els mitjans i no hi ha l’una sense l’altra. La finalitat es va construint incorporada en els mitjans. Prudència i virtut

Exemple: La independència com a virtut mira la virtut dels ciutadans i es va omplint de valors com llibertat, igualtat, justícia solidaritat (amistat), …. , llavors assolir aquesta independència només es pot fer amb mitjans que ja construeixin aquest valors, amb mitjans virtuosos. I la phrónensis és la capacitat de trobar i implementar la via virtuosa a la independència com a virtut.

Allò de «el fi justifica els mitjans» ja és sinònim de maldat, de manca de virtut i de phrónesis, que es comunicarà a tot el cos social i que ha de derivar en la covardia i en la injustícia.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent