ambFilosofia

D’entrada fixem-nos en la cosa sobre la qual ens preguntem. Per exemple, un objecte pot conegut, una desbrossadora. Davant de l’objecte intentem entendre la seva funció. Per esbrinar-ho examinem les seves parts i com es relacionen. Finalment, entenem que la seva funció específica, la que pot realitzar amb la més gran excel·lència, és tallar i triturar les bardisses. Si tingués psiquisme, segurament desbrossar seria allò que la feria més feliç, ja que és allò que correspon a la seva forma dissenyada.

Aristòtil aplica un raonament anàleg referit a l’ésser humà. Examinem l’ésser humà. La funció específica de l’ésser humà que es correspon amb la seva forma estructural, els seus components en les seves relacions mútues, és l’aplicació del principi racional, la utilització de la nostra ment per a les nostres tasques pràctiques. Això serà doncs el que ens farà feliços. I si anomenem virtut l’excel·lència en la realització de les funcions que ens són pròpies, aleshores, felicitat=virtut (E.Nicomac 1-4-8)

Aquest desplegament de la nostra naturalesa racional es resol en dues facultats: com a producció i com a acció. La producció s’orienta a la producció d’objectes exteriors a nosaltres i l’acció s’orienta a l’interior, a la construcció de l’ésser humà mateix. A Aristòtil producció i acció són diferents (E.Nicomac 6-3-1) (recordem que a Marx en la producció ens produïm). La diferència entre producció i acció rau no només en l’objecte, sinó en les condicions mateixes de l’actuació (E.Nicomac 2-4-1)  . La bona realització de la producció i l’acció resultarà, doncs, en la nostra felicitat.

Resolt això, semblaria que a la república tots hem de ser virtuosos i feliços. Què ho podria impedir?

Doncs precisament aquí hi ha el problema i el que investiga Aristòtil: els impediments.

Per començar el tipus de coneixement pràctic i concret que requereix l’ètica (com hem de viure?) no el podem obtenir amb un manual i amb exactitud. El coneixement de la virtut requereix l’experiència, la qual els primers anys de la nostra vida no tenim. Haurem de començar a viure, doncs, sense possibilitat de ser virtuosos (E.Nicomac 6-6-2) .

Però, a més, el coneixement no és suficient, cal practicar fins posseir la qualitat. Passa tant en la producció com en l’acció, saber com hem de fer una cosa no vol dir tenir ja l’habilitat per fer-la, cal un entrenament, una pràctica més o menys llarga fins a posseir realment (la virtut) l’hàbit que ens permetrà l’acció o la producció correcta (E.Nicomac 2-1-1) .

Més encara, en el cas de les accions, si errem a causa dels plaers i els dolors, aquests ennuvolen la ment i no ens permetran la reflexió necessària (E.Nicomac 2-3-1) .

I finalment, per acabar de dificultar-ho, resulta que els mals hàbits, adquirits per alguna de les causes anteriors, una vegada establerts són molt difícils de deixar (E.Nicomac 3-6-3) .

Ah!, ah!, calen a més una certa quantitat de béns exteriors i de fortuna (E.Nicomac 1-8-4) .

Resulta, doncs, que encara que estem naturalment predisposats a adquirir les virtuts, de manera que el desenvolupament de les nostres facultats ens portaria a ser virtuosos i feliços, ens veiem arrossegats a ser viciosos i desgraciats. Desenvolupem un especial d’art d’amargar-nos la vida. Aristòtil parlarà tant de com ser feliços, com de com som desgraciats.

I tot això suposant un entorn favorable: dins la república (nació) de lliures, iguals i sobirans!!

Hem raonat que l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir la virtut i la felicitat dels associats. Davant les dificultats amb què es troba l’individu, no podrem fer-hi alguna cosa des de les institucions?