ambFilosofia

Seguint Aristòtil, l’objectiu de l’esser humà és la felicitat entesa com el ple desenvolupament de l’ésser humà (la virtut) i les seves potencialitats, això només és possible en societat. Aleshores, suposem una societat de lliures i iguals, independent (la ciutat en aquella època, la nació avui), l’objectiu de la qual és la felicitat dels seus membres a través de la virtut. En aquesta societat els polítics seran virtuosos, coneixedors de l’ànima humana, i procuraran com a objectiu primer la virtut dels seus associats. Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 11, §1

Ni els joves, per la seva joventut, ni molts ciutadans, per les dificultats que comporta, són capaços del coneixement necessari (el coneixement concret) per assolir la virtut i la felicitat. Els cal una ajuda. Pel que fa als joves, la nació els ha de proporcionar una educació adequada que faci que adquireixin la virtut a través de portar-los a la pràctica de la virtut. Per els altres ciutadans, els polítics governants han de saber administrar la cura de l’ànima necessària per portar-los també a la virtut. Tant els uns com els altres han de tenir almenys el coneixement necessari per obeir els preceptes donats pels més virtuosos. «té una absoluta superioritat el qui ho coneix tot per si mateix, i també és discret el qui sap escoltar els bons consells; però no saber res per si mateix i no esculpir en el propi cor les paraules d’altri, és ser un home absolutament inútil.» Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 2, §1. Si «Anomenem actes justos aquells que tendeixen a produir i preservar la felicitat i els seus components per a la societat política» Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6., cal d’establir la justícia.

Així, doncs, en aquesta nació, «la llei ens ordena de practicar totes les virtuts i ens prohibeix d’exercir qualsevol vici». Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §6. I actuar justament no pot sinó consistir en obeir la llei. És a dir, com demanàvem en l’anterior apunt, les actuacions de les institucions i els valors socials que aquestes promouen són un punt de recolzament confiable.

Fixem-nos que Aristòtil no exigeix la virtut en sentit ple, la virtut total, per a tothom, cosa que creu impossible (però sí almenys pels polítics governants) Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 6, §2. Aleshores, apareix un nou problema, i pot dir: «molts homes poden actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però són incapaços de virtut en les seves relacions amb els altres».Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6. Això no ho podria dir d’un home plenament virtuós, que seria necessàriament just, és a dir, que també seria virtuós en les seves relacions amb altri. Perquè l’home virtuós total sap que el seu desenvolupament, tant en la producció com en l’acció, només és possible socialment, en comunitat amb altres virtuosos.

Però aquest no és el cas del ciutadà, diguem-ne, de saviesa pràctica mínima. Aquest ciutadà pot actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però no en relació amb altri; perquè no és capaç de veure el benefici, també per ell, d’aquesta actuació respecte a altri. Aleshores, cal també procurar des de les institucions aquesta justícia particular, basada en la igualtat. L’home just és qui respecta la llei i la igualtat. Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §4 . No respectar la igualtat vol dir cobdicia, abús, Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §1 i «això passa per assignar a un mateix massa coses bones i massa poques coses dolentes».

Aquí, com veiem, Aristòtil xoca amb un nou problema: així com amb la virtut, que ens afecta a nosaltres mateixos, veiem els resultats d’una manera directa i immediata, amb la justícia, que afecta a altri, els resultats no són ni directes ni immediats: si pot escapolir-se’n, el ciutadà de saviesa pràctica mínima no respectarà la igualtat. Entrem en el problema de les virtuts intel·lectuals, haurem de fer una mirada més profunda sobre les nostres capacitats racionals per dirigir la praxis humana (l’activitat pública de comunicació, debat, i presa de decisions col·lectives).