ambFilosofia

Textos extrets de: Plató. Gòrgies (483a-486d). Parla Calicles que fa una exposició de, i argumenta, un posicionament d’extrema dreta. Diu:

Tant a la natura com en les relacions socials, la força és el factor determinant. La força és la llei, allò que constitueix i que dóna a cadascú el que li pertany.:

«La naturalesa mateixa indica que és just que el fort tingui més que el feble i el poderós més que el que no ho és. I mostra de moltes maneres, tant entre els animals com en totes les ciutats i races humanes, que la justícia consisteix en el fet que el fort domini al feble i posseeixi més que ell. En efecte, en quina classe de justícia es fundà Xerxes per a fer la guerra a Grècia, o el seu pare als escites, i igualment, altres infinits casos que es podrien citar? Més ben dit, aquests obren conforme a la naturalesa, i també, per Zeus, conforme a la llei de la naturalesa.»

La raó no és criteri de res, no resol res, pot ser simplement un instrument per assolir l’èxit. Cal abraçar el pragmatisme. Continuar en la recerca de la veritat, que no existeix, resulta ridícul:

«Quan veig a un home d’edat que encara filosofa i que no hi enuncia, crec, Sòcrates, que aquest home ha de ser assotat. Perquè, com acabo de dir, li succeeix que, per ben dotat que estigui, perd la seva condició d’home en fugir dels llocs freqüentats de la ciutat i de les assemblees on, com va dir el poeta, els homes es fan il·lustres, i en viure la resta de la seva vida ocult en un racó, murmurant amb tres o quatre jovenets, no diu mai res de noble, gran i convenient.»

En els estat democràtics els dèbils, conjuntament, han imposat per la força unes lleis basades en el valor de la igualtat, dirigit contra els individualment forts:

«Però, segons el meu parer, els que estableixen les lleis són els febles i la multitud. En efecte, mirant a si mateixos i a la seva pròpia utilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Tractant d’atemorir els homes més forts i els capaços de posseir molt; perquè no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i signifiquen amb la paraula injustícia el fet de tractar de posseir més que els altres.»

Els forts resulten domesticats amb encanteris verbals igualitaristes (com racisme, masclisme, explotació, …)

«Aquesta llei artificial que nosaltres establim sobre els millors i més forts de nosaltres, als quals domestiquem des de petits, com a lleons, sotmetent-los a encanteris verbals, i dient-los que s’han d’acontentar amb la igualtat, i que aquesta és honorable i justa.»

Cal sostreure’s dels dèbils enganyadors per alliberar la força dels individus superiors:

«Però jo crec que si arribés a haver-hi un home amb suficient força, aquest es trauria tot això de sobre, s’obriria camí i ho esquivaria, i calcigant els nostres escrits, enganys, encantaments i totes les nostres lleis contràries a la naturalesa, aquest que havíem esclavitzat es revoltaria i es mostraria senyor per sobre nostre, i llavors resplendiria la justícia de la naturalesa.»

Trobem, doncs, una crida a la rebel·lió, a la força, a ser i a tenir més; crida dirigida contra els altres, els dèbils (els que proclamen les igualtats) que ens esclavitzen. Una crida a fer justícia segons la natura.

Com continua aquesta argumentació davant les objeccions de Sòcrates? Ho veurem.