ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

L’argumentació de Margallo

Cap novetat. Tota l’argumentació de Margallo es basa en l’afirmació d’un TOTS unitarista que en última instància representa la negació de Catalunya com a nació, d’Espanya com a estat plurinacional; i en l’afirmació d’Espanya com a estat-nació, cosa que permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.

La feblesa d’aquests arguments es fa ridículament palesa si fem una analogia i els apliquem a un matrimoni on la dona (Catalunya) demana el divorci i l’home (Espanya) no vol donar-l’hi. O si consideréssim una unió mundial estat-nació on els que serien més, posem els xinesos, imposarien pel seu nombre la seva voluntat a la resta de nacions. Anem, però, a analitzar-los i perdoneu si resulta feixuc.

Margallo: «No hi ha cap emancipació en el fet que, a hores d’ara del segle XXI, com fan els separatistes, convertir en estranger al conciutadà sigui la solució per al seu benestar […] »

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «Hi ha emancipació en el fet que com han fet molts pobles al segle XX i XXI., guanyem la llibertat i convertim en igual al superior castellà, i això és una solució a la nostra dignitat que s’inclou en el nostre benestar.»

Examinem el desacord. Si per “conciutadà” entén simplement formar part del mateix estat, desacord en el significat de la paraula “conciutadà”. Però segurament vol dir, a més, formar-ne part en igualtat davant la llei de TOTS. Aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació de Catalunya com a nació i d’Espanya com a estat plurinacional, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «Els que posen en risc la voluntat de concòrdia són aquells que fomenten un projecte polític que no vol comptar amb l’altre sinó prescindir-ne, un projecte que no pretén mantenir el bé de la convivència, sinó que persegueix la separació, entroncant amb els moments més greus de la nostra història recent […] el govern està convençut que junts guanyem tots i separats tots perdem.»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «fomentem, efectivament, un projecte polític que no vol comptar amb l’amo-superior i en vol prescindir com a amo, un projecte que no pretén mantenir el mal de la subordinació, sinó que persegueix la lliure relació, entroncant amb els moments més gloriosos de la lluita per la llibertat de tots el pobles ibèrics. Estem convençuts que en llibertat tots hi guanyem i en supremacisme tots hi perdem.»

A més aquí hi ha fal·làcies: la causa dels greus moments històrics recents (la guerra civil) serien, diuen, les pretensions de llibertat dels pobles que sempre han anat seguides de conflictes: fal·làcia de causa falsa. Hi ha també una lleugera amenaça que tornarien a utilitzar la violència: fal·làcia ad baculum. Si només n’estan convençuts que junts hi guanyem, no hi ha fal·làcia, però si el convenciment pretén alguna demostració seria Ignoratio elenchi, ja que el convenciment subjectiu no em diu res dels fets objectius («estic completament convençut que la Terra és quadrada»)

Analitzem el desacord. Si per “concòrdia” s’entén acceptar les condicions que ells defineixen, hi ha desacord en el significat de la paraula “concòrdia”. Segurament, però, volen dir les condicions que entre TOTS definim; volen dir comptar amb l’altre com a TOTS. Altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «cal recordar la mà estesa de Mariano Rajoy , ‘sense data de caducitat’, amb l’únic límit de la lleialtat. ‘És incongruent acusar el Govern de nul·la voluntat de diàleg amb els qui promouen un projecte que vol posar fi al diàleg»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «No hi ha diàleg quan es vol limitar el diàleg al camp marcat per una interpretació restrictiva i interessada d’un Constitució elaborada sota amenaça militar que nega el dret democràtic d’autodeterminació dels pobles. El projecte sobiranista, en realitat, vol posar fi al monòleg imposat des de la superioritat.»

Analitzem el desacord. Si per “lleialtat” entén acceptar el que ells defineixen, hi ha desacord respecte del significat de la paraula “lleialtat”. Però segurament volen dir per “lleialtat” acceptar el marc que TOTS ens hem donat. D’entrada, aquí no hem superat el primer desacord: d’interpretar el marc tal com ells volen. I altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació. L’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

El desacord, per tant, es troba en el concepte “Espanya”, en com el definim (intensió), com el concebem idealment en les nostres ments (referent) i a quins territoris l’apliquem (extensió).

Aquesta afirmació d’Espanya com a estat-nació permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent