El Xató Pica

Les paraules son eines molt extranyes; cadenes de significants que evolucionen, en forma de metàfores, mentre les reciclem i/o reutilitzem per seguir donant forma al món. Quan parlem de corrupció, fins hi tot de corrupció política, parlem d’una sèrie de comportaments patològics diversos que comparteixen la manca d’equitat i respecte a les normes bàsiques de convivència; d’una xacra social que provoca ineficiencia i ineficacia administrativa, arbitrarietats i desigualtats que perverteixen el sentit d’aquestes normes de convivència; malgrat no sempre transgredeix les normes legalment establertes, a vegades sols les socials o morals, a vegades ni això.

Les corrupcions privades gaudeixen encara de bona propaganda, comencen amb no pagar l’iva d’una factura, o falsejar el domicili familiar per aconseguir plaça en una escola determinada, i segueixen gaudint de simpaties malgrat resultin greument perjudicials per al conjunt, com quan ja es tracta de falsejar comptes per evadir impostos; per altre banda, no cal dir-ho, gairebé mai es parla de l’actuació empresarial destinada a corrompre administradors públics, més enllà dels suborns més visibles.

Les corrupcions polítiques també prenen moltes formes i graus de gravetat diferents, son un fenpomen transversal i no sempre es relacionen amb bens materials, també es poden donar per pur narcisisme, ineptitud, afany de poder o estatus, o es relacionen amb pagaments en espècie en forma de contractes, influencia, regàls etc; però per sintetitzar podem dir que s’esdevenen quan un actor públic, sigui electe, funcionari o laboral, prenent una actitud de free rider, s’aprofita la seva posició dins l’administració, utilitzant funcions o recursos d’aquesta, per obtenir beneficis en profit propi o d’un tercer, aliens a l’interès comú; la corrupció generalment degenera en un estat d’ànim o dinàmica social que atrapa, s’auto-reprodueix i genera anticossos per subsistir articulant xarxes de relacions personals on s’estableixen jerarquies paral·leles a les oficials.

Si la primera norma de la democràcia és la participació equitativa en la definició de les funcions i l’agenda públiques; podem dir que el primer efecte subversiu de la corrupció és l’exclusió arbitraria de segments de la població a l’accés a aquests drets.

També existeix la manca d’ètica en la funció pública; malgrat que sí hi ha vocació de servei públic en la majoria de les persones que participen de la política i l’administració, amb una sola persona que accepti participar en corrupteles ni a prou per corrompre els resultats i potencialment afectar les persones que treballen al seu voltant; no es parla prou de la presència dels necessaris agents corruptors, propis i aliens a la administració, però sempre outsiders, que generalment pertanyen a xarxes d’influència ja establertes que fan de vincle entre les empreses i els actors públics que en formen part i s’encarreguen de les funcions de captació i fidelització.

En el cas de l’Estat Espanyol partim d’un pecat original; una cultura del pelotazo heredada, junt amb la noció d’un clar clientelisme ideològic, del nepotisme legal característic de l’administració franquista; transformada burocràtica i tecnocràticament, no pas per evitar-ho sinó per formalitzar-ho, durant la propia creació de la OGE. Estructura fonamental de l’Estat que segueix funcionant amb fórmules i mentalitats carpetovetòniques de burocracia doctrinal lenta i opaca, avent de fer front a les transformacions dels s. XXI.

Aquest mateix sistema provoca encara algunes formes de corrupció des del nivell més micro, com en l’innocent exemple que exposa Carles Ramió en les seves conferències sobre el tema: d’un alcalde que busca un informàtic per treballar en la web municipal i no en té cap entre els seus funcionaris, per aconseguir un treballador públic seguint les normes haurà de fer un concurs o demanar-lo a una altre administració, cosa que pot trigar anys, però algú l’hi presenta un veí del poble que se’n podria encarregar immediatament, l’alcalde busca, per necessitat, la manera de contractar-lo, i troba o s’inventa una plaça legal com a treballador laboral de l’Ajuntament. En principi tampoc ha passat res, però això, multiplicat per la multiplicitat de feines no previstes en l’ordenament jurídic d’una administració, genera bosses de clientelisme que fàcilment poden caure en mans, o generar al seu entorn, xarxes de corrupció.

Però també opera a nivell macro, com el propi Ramió explica, el procés de creació des de zero de les administracions autonòmiques i de les noves administracions municipals, subdesenvolupades fins als anys vuitanta, creà espais de discrecionalitat que donaren amplis poders als partits per establir bosses de clientelisme a diferents nivells de l’administració, com és el cas de CiU a Catalunya, o el PSOE a Andalusia; però en major o menor mesura de tots els casos, també el PSC, o en menor grau ICV, van establir les seves pròpies xarxes a nivell de poder municipal, comarcal i provincial en l’exemple català en paral·lel i en convergència al poder de la Generalitat.

Això va sentar les bases del neo-caciquisme que denuncia Joaquin Costa, com es menciona al film documental “Corrupción el Organismo Nocivo”, que coprotagonitzen diversos denunciants de corrupcions a Catalunya, amb tot el que implica aquest concepte; els partits foren l’estructura necessària per l’establiment i manteniment de la nova classe governant, i la posterior transformació d’una part d’aquesta en unes elits extractives, per simbiosi d’interessos amb les oligarquies establertes, i assegurades econòmicament en l’etapa anterior del règim, així com amb les nouvingudes per l’obertura del país a l’exterior que suposà la mal dita transició (exemples: cas Pizarro, Rato o Aznar al PP; Borrell o González al PSOE etc). Com va dir en el seu moment Carlos Solchaga “Espanya és el país on és més fàcil fer-se ric”, donant a entendre de pas que qui no s’hi feia era perquè era tonto.

Cal apuntar que l’enriquiment il·lícit dels carregs publics encara no és al codi penal del regne d’espanya on impera una lectura doctrinal del constitucionalisme. Amb un codi penal antiquat, que considera la corrupció un delicte contra l’interès de l’administració i no contra l’interès general de la nació, i on el poder judicial no està adequadament organitzat, els delictes no estan ben definits jurídicament (no es poden seleccionar els delictes en funció de les proves per accelerar processos, deixant per més endavant les proves d’altres delictes, manca d’instructors auxiliars), i les persones que treballen d’interventores o d’inspectores públiques,, així com jutges i fiscals, ho fan amb molta pressió i sota la sospita de la delació, en el que s’ha anomenat la soledat dels interventors, doncs manquen mesures de protecció per les denunciants, que a diferència d’altres països, no en tenen prou amb presentar proves ni gaudeixen d’especial protecció per la funció que desenvolupen, i, per l’acció de les xarxes, viuen coaccions que arriben a la intimidació, i poden arribar a buscar la mort civil de la persona denunciant. Però no sols es tracta de problemes tècnics sinó també polítics.

Perquè fonamentalment, el que va crear les bases per una tormenta perfecta de corrupció política, amb lligams amb la industria, principalment del totxo, en un entorn que s’ha descrit com d’orgia de diners (sobretot per uns quants), fou paradoxalment la manca d’una llei de finançament dels partits eficaç, sumada a la mancança endèmica de finançament municipal.

El finançament dels partits polítics és un tema mai solventat per l’actuació en càrtel dels partits polítics; aquests reben finançament públic en funció d’escons i vots, però també fons privats, a través de les seves fundacions, aportacions d’empreses, que al seu torn es poden beneficiar després de contractes públics, crèdits directes amb els que la banca hi negocia a canvi d’influència política (com en el cas del tripartit, i les autopistes). Existeixen alhora empreses de partit, integrades o en forma de trames paral·leles (palanca, en última instància de casos com Gurtel, o el cas Palau de la Música). També es van desviar quantitats ingents de Fons europeus (els casos de frau en formació professional que han destapat els famosos casos ERE’s d’Andalusia, o cas Unió, què és el que realment enfonsa aquell partit) etc. Això deixa els partits en una situació de vulnerabilitat econòmica que els ha situat alhora com a eines necessàries de les estructures corruptores.

A aquests escenaris solapats als anteriorment exposats cal sumar-hi també la manca finançament endèmic dels Ajuntaments i el poder municipal, condemnat a finançar-se a través de la requalificació de sòl, i dels projectes i plans d’obra pública d’administracions superiors en un hummus amb tots els ingredients per el desenvolupament de corrupció i malversació de fons.

La corrupció municipal s’ha traduït en un desenvolupament urbanístic desenfrenat, agressiu malbaratador, antieconòmic i destructor pel medi, definitivament corrupte, però legal; com també, en una altre esfera, igualment municipal, representà la creació d’empresa pública local, parcialment lliure de controls fiscalitzadors, malgrat les factures inflades, i el dumping en concursos d’obres o serveis públics, resolts a la baixa des de criteris economicistes que després resultaran en augments forçats dels pressupostos d’execució, sempre a càrrec de l’administració (situació que trobem sistemàticament en el camp de l’obra pública, però que es dóna a molts nivells). També s’ha donat el cas de serveis municipals operant directament sense contracte (en el documental es menciona el cas del servei d’aigua, o de gestió de residus) etc.

El punt de conjunció d’aquests dos eixos de corrupció fou aquell on confluiren el poder polític, municipal i partidista, amb l’econòmic: les caixes d’estalvis, allà eren les orgies.

Aquests escenaris agregats van tenir una contribució agreujant en la crisi del 2008, que no és l’objecte d’aquest treball. Però que també té un paper en el canvi pel que fa a la percepció social d’una problemàtica que viu de l’opacitat i el pacte de silencis que basteix al seu voltant.

Finament, la base del problema deriva d’una cultura política majorment tolerant amb la corrupció, que fins hi tot ha portat a una certa legitimació social del problema, reflexada en una exemplaritat inversa desinhibida als mitjans, que remou els fonaments de la democràcia, socava la legitimitat de les normes establertes, i dóna un eximent a la ciutadania a l’hora de comprometres davant les mateixes lleis i els contractes socials.

Però per dimensionar el fenòmen sempre és útil posar el frau en xifres:*

• CNMC (2015): 25% de sobrecostos en els contractes públics.
• 194.000 M anuals en contractes públics (18.5% PIB), 48.000 que es malversen (4,5% PIB)
• Pèrdua de 79.000 M euros en impostos.
• Pèrdua de 19.000 M euros només en IVA.
• Economia submergida: el 25% del PIB (França 11%, Alemanya 13,7%, UE 18,9)
• Triple de bitllets de 500 euros que a les altres economies europees.
• Espanya posseeix la meitat de jutges i fiscals que la mitjana europea.
• Un inspector d’hisenda per cada 1.958 habitants (Alemanya 740, UE, 970).
• Pocs policies especialitzats en corrupció i en delictes econòmics.

Si ens fixem en l’Eurobaròmetre del mateix any 2015, quan pregunta la opinió dels empresaris sobre els contractes públics, aquests expliquen que, a l’estat espanyol:

• Els contractes teledirigits representen un: 80% (57 UE)**
• Els conflictes d’interès: el 79% (54 UE)
• Arranjaments previs: el 71% (52 UE)
• Criteris selecció poc clars: el 72% (51 UE)
• Disseny realitzat pel propi contractista: el 56% (45 UE).
• Abús processos negociats: 73% (47 UE)
• Corrupció en contractació pública: 87% (58 UE)

**les xifres europees tampoc son per tirar coets.

*Xifres de C. Ramió (eurobaròmetre, cis, i comissió nacional de mercats i competència)

Vist així no resulta estrany que la corrupció sigui una de les principals preocupacions de la ciutadania de l’Estat, segons el CIS, per sobre de la mitja europea en la sèrie històrica dels darrers 30 anys.

Sintetitzant, la corrupció política i privada, s’ha estès perquè, per diferents motius, han fallat els tallafocs sistèmics interns i externs de l’administració pública, davant una cultura de la trampa hegemònica i alegrement promocionada. Però la batalla no està perduda, això està canviant. El propi caràcter excloent de les lògiques que mouen aquests fenòmens ha dut a bona part de la població a conscienciar-se, esperem de definitivament, contra aquesta xacra.

Un dels principals obstacles és el tractament de la informació que es genera des de la gestió de la cosa pública; hem d’apuntar per exemple com la pugna partidista va engegar el ventilador de la informació sobre corrupció com a arma política en un tots contra tots quan les coses van començar a saltar pels aires per la crisi global, fent gairebé indestriable el gra de la palla.

Malgrat això, la ciutadania disposa de noves eines i de la capacitat per generar nous tallafocs, com els observatoris ciutadans, però també reforçant el paper d’altres actors com els sindicats, o denunciant i donant suport a la feina dels controladors professionals per reconduïr la situació i finalment eliminar la corrupció com a patologia i fins com a opció. No serà un procés ràpid, ni exent de problemes, però poc a poc el reforçament del paper fiscalitzador de la ciutadania organitzada es va consolidant gràcies a la democratització social i a la democratització de la informació que ha vingut de la mà de les TIC, complementant els agents que han perdut parcialment la capacitat d’exercir aquests papers, com els sindicats o els propis partits polítics.

La llei de transparència és millorable es va avançant en el rendiment de comptes i la transparència des de la pròpia administració, fins ara molt reacia a aquestes fiscalitzacions; ja és d’ús comú la web per publicar propostes, aprovacions i execucions dels pressupostos públics, falta fer-ho de forma entenedora i pràctica, però també en això es va avançant i hi ha voluntat com demostren experiències com Gavaobert o l’OCmunicipal.net.

Com diu Manuel Villoria la administració s’ha de fer necessàriament més porosa i flexible per adaptar-se a les possibilitats que obren les TIC, el big data i les noves necessitats d’una ciutadania cada vegada més informada i conscient. També Carles Ramió apunta a una reforma de l’administració per actualitzar sistemes, mitjans i dinàmiques als paràmetres del segle que vivim.

Malauradament, tots aquests canvis legals son figues d’un altre paner, sobretot per la consolidació d’un escenari electoral on de la corrupció ja se’n parla com d’una cosa passada.

Si parlem de la fi de la condonació de deutes als partits sembla quelcom difícil, així com la protecció especial de testimonis, i altres reformes necessàries com les lleis que millorin el finançament de partits polítics i els ens municipals; mentres l’administració (i els propis partits) no canviïn la cosmovisió d’autoencarnació de l’interès general enfront, i no com a part, de l’interès general del conjunt del país; poden donar-se canvis, però segurament dins la dinàmica descrita al documental (una llei sense sancions ni reglaments, per tant inaplicable), malgrat els partits es renovin internament, cal un procés de renovació general de l’arc parlamentari que no es donarà de forma ràpida, i no necessàriament durà a una situació millor.

Sols en la mesura que es consolidin els canvis en la cultura política de la societat i aquesta deixi de tolerar la corrupció, privada o política, i de percebre-la com a quelcom innocu, els partits s’hauran de posar les piles i fer-ho al seu torn.

Joan-Arnal Boy

Aprenent de politòleg diletant

la imprescindible conferència de Carles Ramió sobre el tema corrupció: