No ho veig així, professor Mira

09-Mira

En Joan Francesc Mira és, sens dubte, un dels intel·lectuals més complets que té avui la cultura catalana. En un país normal (lliure, autoestimat, autocentrat), fóra el pensador de referència. Els seus articles —si més no, els articles—, els comentarien a les ràdios i a les televisions, en un intent d’elevar el nivell intel·lectual de la població.

Com potser sabeu, cada setmana publica un escrit a la darrera pàgina de la revista ‘El Temps’. Darrerament n’ha publicats dos que ha titulat ‘Llengua, poder, país’. En el primer, impregnat de l’alegria pel resultat de les eleccions, comenta que durant la campanya es va parlar poc de llengua, malgrat que es percebia que era una qüestió important per a Compromís, la formació clau del nou poder polític del País Valencià.

Cap al final, hi esbossa el problema lingüístic del País Valencià (i, de fet, dels Països Catalans): «El problema verdaderament greu és que aquesta coexistència no és pacífica. I no ho és perquè de les dos llengües, una, que disposa de tots els atributs, connotacions i poder de llengua nacional (nacional d’Espanya), continua imposant-se i desplaçant l’altra en el món de la vida econòmica, en la premsa, en el cinema, en la televisió, la literatura de consum, els espectacles i el folklore comercial, en el sistema educatiu, i en la vida institucional i política.»

«Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres»

El segon article comença amb una exposició magistral sobre el concepte de llengua dominant i llengua dominada, llengua necessària i llengua innecessària, monolingües i bilingües forçats… Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres. No diu res que no puguem saber, però ho diu molt ben dit, amb precisió, claredat i correcció, aquestes eines que amb tanta destresa maneja el professor Mira.

I a la part final exposa els dos possibles models que hauria de sospesar el nou govern, els dos camins de l’enforcall que tenen davant els polítics que acaben d’entrar a les institucions valencianes. El primer és no moure’s: «Significa la restricció progressiva de l’espai social —i territorial— del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva —”reserva índia”— emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició.»

El segon model, que és el que ell proposa o prefereix, «implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament —no només “teòricament”— iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals» (les cursives i les cometes són de l’autor).

Mira no concreta més aquesta proposta. I és una pena. Així com s’ha estès a analitzar la situació i a reforçar la idea d’idioma propi, no explica què vol dir «una societat amb dues llengües efectivament», ni «llengües iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics». Què significa, ací, «hegemòniques»? Com es promou (o s’imposa?) l’hegemonia de cada llengua? Si es pretén de tenir «una societat amb dues llengües», com es fa perquè en un territori determinat una llengua sigui «hegemònica»?

«Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric el model de Pujol?»

No arribo a entendre que la proposta de Mira vagi més enllà de la d’un bilingüisme social amb algun punt d’asimetria. I em sap greu, però crec que aquest no és un model bo per al català. Ni per al català ni per a cap llengua supeditada, és a dir, amenaçada, en perill. Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric (escola en català, parlament en català, plaques dels carrers en català, etc.) el model de Pujol? I no conclouen tots els sociolingüistes que l’experiment no ha servit?

Perquè, de fet, el bilingüisme no és cap model, no pot ésser cap proposta de futur, sinó únicament una proposta de trànsit cap a la supremacia d’una de les dues llengües. Entendria aquest model de Mira com una estratègia per a frenar la reducció de l’àmbit catalanoparlant (i, no ho amaguem, la degradació del català a causa de la interferència contínua de la llengua dominant). Però, una volta falcada la roca que s’esllavissa, no s’ha de restituir progressivament l’espai que pertoca al català, maldar perquè recuperi el paper de llengua pròpia? La llengua necessària serà l’única que se salvarà. Pretendre que tant el català com l’espanyol siguin llengües necessàries és pretendre alterar el funcionament dels mecanismes evolutius de les llengües (demostradament implacables). I és, en definitiva, enganyar-se: amb aquest model, res no impedirà (ni potser alentirà) la pèrdua de terreny social de la llengua minoritària.

Però si em sorprèn que Joan Francesc Mira defensi aquesta proposta, encara em sorprèn més que menystingui amb tanta duresa la recuperació del paper del català com a llengua pròpia: «Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora.»

«Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys»

Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys, que empraven molts dels qui encara ho són i qui-sap-los dels qui ja no ho són. I mireu què ha passat en deu anys.

Doncs sí, professor Mira: el model deu semblar tot això, però estic convençut que és l’únic que ens permetrà de sobreviure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *