M. C.

Cuba (M.C.)

En M. C. és cubà. Va venir perquè s’hi ofegava, allà. Té massa braó per a viure engabiat. És alt i fort. «És molt valent», deia sempre en Josep, quan aquell home l’alçava a plom. En M. C. en va tenir cura durant un any i mig. Un temps molt llarg, en què la salut física i mental d’en Josep es va esllavissar. Però ell sempre li donava conversa, tingués la lluna que tingués. Li explicava, per exemple, que quan vivia a l’Havana havia fet de tot. I en Josep, si trobava que en feia un gra massa, li etzibava: «Tu tens molta terra a l’Havana, M.» En M. C. de seguida va aprendre aquesta dita, que li esqueia tant.

«Amb els ulls vidriosos, amb pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: “Se nos fue el papa”»

Aquell dia de juny, de matí, en M. C. va telefonar al fill petit d’en Josep: «Baje, el papa está mal.» Quan el va veure entrar a la cambra va ser un xic més explícit, quasi sense dir res. Amb els ulls vidriosos, amb respecte i pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: «Se nos fue el papa.»

La Maria va voler agrair el gran sacrifici d’en M. C. Ell ja se’n sentia prou pagat: una feina i un contracte li asseguraven la subsistència i la nacionalitat en un estat europeu. Perquè no volia tornar a Cuba de cap manera, mentre la gent com ell no hi pogués caminar amb dignitat. La Maria va voler fer més, doncs, per aquell home que havia passat tantes nits tan dures, tantes nits sense repòs. Va voler ajudar aquell home que havia arribat allà on ella ja no podia arribar. Perquè ella ja lliscava —amb cadira de rodes— cap a la norantena. Des del primer dia de vídua, la Maria va demanar a en M. C. que hi anés una estona cada vespre, li fes escalfar el sopar, l’acompanyés al lavabo i l’allités.

«I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Per convenciment»

En aquests dos anys més tranquils, en M. C. ha descobert moltes coses; per exemple, que ser català no és igual que no ser-ho. Va informar-se per fer un curs a distància i, sobretot, va demanar que tothom li parlés la llengua d’ací, com feien ben sovint els fills de la Maria. I en va aprendre. I va descobrir més coses: per exemple, que els qui el convidaven a votar el 9-N li oferien, també a ell, un país millor. I aquell dia es va encarar als voluntaris de la mesa perquè l’havien confós amb un provocador. No sabien que, simplement, tenia molta terra a l’Havana. I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Amb convenciment.

«Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa»

Abans-d’ahir, en M. C. va perdre la mare. Vivia als Estats Units i feia molts anys que no es veien. Darrerament, li havia costat de parlar-hi i tot. Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa: «Estoy triste. Sólo tengo ganas de irme a casa a llorar con mi mujer.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *