La prova (lingüística) del cotó fluix

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (2)

Xammar

Heu provat mai de traduir un text de l’anglès o del francès a una altra llengua amb un traductor automàtic? Per exemple, amb el Google Translate? Si ho heu fet, ja deveu saber que funciona molt malament, en general. Per exemple, agafem un text periodístic d’una llengua pròxima, el francès, i el traduïm al castellà:

Si les débats d’audience des Cour d’assises sont bien connus du grand public par leur médiatisation, en revanche la mécanique intellectuelle qui conduit au verdict reste ignorée, en raison notamment du principe du secret du délibéré posé par l’article 362 du Code de procédure pénale qui interdit de façon absolue la présence d’autres personnes, pas même le greffier. L’article 353 du même code dans un souffle littéraire magnifique qui prescrit «le silence et le recueillement» d’une conscience sincère, rappelle que «la loi ne demande pas compte à chacun des juges et des jurés composant la cour d’assises des moyens sur lesquels ils se sont convaincus». [Le Monde, 5-6-2015]

Si los debates de la audiencia de lo criminal Corte son bien conocidos por el público por la cobertura de los medios, sin embargo Intelectual líder mecánica para el veredicto sigue siendo desconocida, sobre todo debido al principio de secreto deliberativo establecido en el artículo 362 del Código Procedimiento Penal que prohíbe absolutamente la presencia de otras personas , ni siquiera el secretario. Sección 353 del mismo código en un hermoso aliento literario prescribe «el silencio y la contemplación» de una conciencia sincera, recuerda que «la ley no requiere cuenta para jueces y miembros del jurado lo Penal Tribunal de componente motivos por los que están seguros».

Ja ho veieu: ens entrebanquem a cada pas. Això és il·legible, incomprensible.

Ara provem-ho amb un text periodístic català actual (ep, deixem-ho clar: escrit per un periodista català de soca-rel, de la plana de Vic).

Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli.

Esta semana también he podido conocer Charles Taylor, canadiense, 83 años también, filósofo también, humilde también, dotado de sentido del humor también. Él venía a hablar de los errores de comprensión de la multiculturalidad y la convivencia entre religiones. Me enamoran estos sabios de más de ochenta años. Me pasó con Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Por su lucidez, y por su ambición intelectual. No porque estén de vuelta de todo, aunque podrían. Por el contrario, están conectados a la realidad, más que en la actualidad, y demuestran más comprensión del mundo que los de mi edad, y una mirada más panorámica, de contexto más amplio.

Què me’n dieu, del resultat? El text traduït automàticament s’entendria de cap a cap, si no fos per dos petits entrebancs sintàctics.

Què passa, doncs? El català i l’espanyol són dues llengües tan acostades que no ofereixen cap resistència a traduir-se?

Per treure’n l’entrellat, i si agaféssim un altre text català, també periodístic, però del segle XX, i el sotmetéssim a la mateixa prova?

A l’Ametlla, sobretot a l’estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

Al Almendra, sobre todo en verano, no hacía daño estar. Can Xammar, nuestra casa solariega, era una gran casona, aún hoy conservada por dentro o menos, pero totalmente desfigurada por fuera desde el día que Juan Millet (cotonaire y hermano de Lluís Millet, director del Orfeón Catalán), comprador que fue de la finca, en confió la restauración a un arquitecto modernista del Vallés que llevaba el apellido simbólico de Cepillo. Un golpe de cepillo -por decirlo así- fue suficiente para transformar una magnífica y gigantesca masía, de dos vertientes, en una especie de mona de Pascua que aún hoy hace estremecer todas las personas sensibles.

Vejam… Més aviat diríem que el resultat no és ben bé igual, oi?

Suposo que tots heu arribat a la conclusió encertada. El primer text, a desgrat d’ésser correcte, és confegit amb unes estructures, unes construccions, unes expressions… coincidents mot a mot amb les de l’espanyol. El segon, no. Podríem dir que és més genuí, oi? Aquest segon text, el va escriure Eugeni Xammar no fa ni cinquanta anys.

Quants llençols malaguanyats en tan poques bugades…

De tot això, en vam parlar divendres a Solsona, en una conferència a dues boques, en Pere Cardús i un servidor. Es titulava «Independència i llengua, recuperant el fil d’Eugeni Xammar i Joan Sales» i la teniu resumida ací.

I tot plegat em fa pensar una vegada més en aquest llibre tan suggeridor d’en Pau Vidal, El bilingüisme mata: «La disminució del percentatge de parlants farà que […] la llengua vagi perdent presència fins a desaparèixer. […] La disminució de trets propis farà que la llengua vagi perdent identitat fins a fondre’s en l’altra. Són, senzillament, dues agonies diferents, dues formes diferents d’anar-se’n al canyet» (p. 30). Aquesta idea, la va repetir, amb més èmfasi, en una magnífica entrevista de Bel Zaballa a VilaWeb: «El català no es morirà per falta de parlants, sinó per falta de català.»

Que Déu no t’escolti, Pau.

3 pensaments a “La prova (lingüística) del cotó fluix

  1. Jo, parlant i escrivint, faig servir espontàniament el “pas”.
    Una vegada, quan ja tenia una bona part d’un llibre castellà traduïda al català, se’m va acudir fer-hi una cerca de “pas”, gràcies a la possibilitat que m’ho fes la màquina en un text electrònic.
    I em vaig adonar que gairebé no n’hi havia. Quan si aquell text jo l’hagués escrit originalment, n’hi hauria posat uns quants!

  2. Un servidor té una (mitja) solució per a aquest mal: deixar de fer llegir a l’escola i a l’institut els autors coetanis (treure’n la dita “literatura juvenil”). I tornar a textos de J.V. Foix (fes-hi la prova del cotó), de Prudenci Bertrana, S. Espriu o J. Carner, entre altres…
    Gràcies, de totes maneres, per l’escrit, que fa pensar. I molt!
    Una abraçada fraternal.

  3. Una prova ben clara de com ens és necessari tenir estat propi (tot i que tampoc serà la garantia de poder capgirar les coses). Si més no, aleshores, tindrem l’opció de fer-ho (dependrà només de nosaltres) i podrem combatre tots aquests cants de sirena de pseudointel·lectuals que, al capdavall, només són uns mandrosos que amb l’excusa de les modes, les tendències i com s’expressa la gent del carrer, no fan més que diluir-nos fins a l’assimilació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *